DE TIANA A NOVA YORK

V.O.S.

2009-07-12T07:18:00.000-07:00

Quatre mesos després, avui he trobat un motiu de pes per tornar a escriure al blog. He anat a veure V.O.S.
Ara fa 4 anys vaig anar a veure V.O.S. al teatre. Des d'aquell dia em vaig convertir en una incondicional de la Carol López, autora i directora d'aquell text que em va semblar el carmel més dolç i més ben ensucrat que havia vist feia moooolt temps. No vaig ser l'única i el temps i els crítics ens han donat la raó. Carol López és la responsable d'èxits com "Germanes" i va ser directora de càsting de "La teva vida en 65'. A Cesc Gay li debia passar el mateix que a mi amb V.O.S amb l'afegit que la seva parella era la protagonista de l'obra. I va decidir fer-ne la versió cinematogràfica. Si al teatre el meu referent des darrers anys ha estat Carol López, del cine ho era Cesc Gay. A la ciutat (Leonor Watling) i Ficció (Montse German) van ser definitives per mi. Al llarg d'aquest temps vaig conèixer en Xavi Salvà a Catalunya Ràdio, la meva mà dreta en muntatges i dissenys musicals amb qui comparteixo un premi per un reportatge sobre assetjament immobiliari. I, sense saber-ho, un dia em va explicar que ell era el Salvà dissenyador musical de les pelis del Cesc Gay. Per acabar-ho d'adobar, l'Àgata Roca sempre havia estat una T de teatre per a mi, aquell grup d'amigues de l'Institut del Teatre que la Joana i jo imitàvem amb més o menys gràcia, igual com ho fèiem amb Rubianes. I si encara fós poc....un any amb la Joana ens vam atrevir amb Krámpack, text de Jordi Sánchez i que Cesc Gay va portar al cinema.

Així que..... ja us podeu imaginar què va significar per a mi la notícia que V.O.S. de la Carol seria versionada pel Cesc al cine!!! Després de molta espera i veure com en Xavi treballava els darrers mesos en les músiques del Cesc, ahir, 24 hores més tard que s'estrenés, la vaig anar a veure.

Si us agraden les comèdies romàntiques ben ensucrades
amb sorpreses i girs cinematogràfics
fonamentades amb els diàlegs i la ironia ( Woody Allen)
fetes amb pocs diners i molt enginy
amb una Barcelona molt més ben fotografiada que Vicky Cristina Barcelona
i una Àgata Roca i una Vicenta N'Dongo autèntiques i juganeres
voleu jugar al joc de les pel·lícules
i voleu esbrinar l'oïda d'en Xavi i en Cesc.....

V.O.S !

*Vigileu perquè la peli és en català, castellà i euskera i hi ha molts cines de BCN on, no sé per què, l'han programat amb subtítols!!!!! A l'Alexandra i a Gran Sarrià la fan sense ser VOSE. Ja té conya tractant-se de VOS!

Rubianes, t'adoro

2009-03-03T15:43:00.000-08:00

Tu vas ser qui em va fer riure més que ningú comptant teatre i televisió. Tu vas ser qui em va ensenyar a dir totes les paraulotes del món i vas ser, es clar, el malson dels meus pares que cada dia em deien:

-Et rentarem la boca amb sabó!!!
-Culpa vostra. No haver-me portat a veure el Rubianes.

Vaig veure Rubianes Solamente una vegada i una altra i una altra. I una altra. Quan tenia 16 anys i després d'haver passat per la falera "T de Teatre" la Joana i jo vam decidir presentar una obra a l'escola (Súnion) que era un dels monòlegs de "Rubianes solamente": Las tapas. Segur que ho recordeu! L'ensaladilla russa, los chipirones......magestuós! Vam guanyar el primer primer de teatre i vam representar la funció al Palau de Congressos de Barcelona. Calcar Rubianes et feia guanyar premis amb 16 anys! Què poc s'ho debia imaginar ell!
Rubianes ha estat sempre molt present a la meva vida. Tots els meus amics i familiars ho saben i m'avisaven de les seves incursions aquí i allà. Amb mon pare, n'erem molt fans i durant una època marcàvem mugrons amb el dit índex per parlar de ties bones, l'inici del "soy actor galaico" el dèiem a raig, los huevos hinchados ens feien petar de riure i al meu pare sempre li vaig prometre que no em casaria amb un noi si abans no havia vist Rubianes dalt d'un escenari. Per a mi no haver assistit a una de les seves funcions era un crim. En plena adolescència em repetia a mi mateixa: Rubianes Solamente és el millor espectacle d'humor que s'ha fet mai a Barcelona. Avui ho continuo mantenint i penso: quanta gent ja no el podrà veure ni per primera ni última vegada?

El millor que avui recordo de Rubianes és la foto que em vaig fer amb ell als camerinos del Capitol després d'entrevistar-lo amb 15 anys. Al meu costat hi havia dues amigues incondicionals: l'Eva i la Laia que també ens va deixar. Aquella foto mostra la cruesa de la vida: dels que se'n van joves i encara més joves...dels que eren la nostra família, la Laia, i dels que a tots ens semblava que ho fós: Rubianes.

Sense saber-ho, em vas donar molt Pepe. Encara conservo una carpeta d'escola amb fotos enganxades dels teus cartells i dítpics. Al costat de Johnny Depp! Impagable!

Ràdio Tiana

2009-02-14T02:39:00.000-08:00

Tiana és un poble que es pot sentir orgullós d'haver estat bressol de periodistes al llarg dels anys. Els Cuní és qui ens han donat identitat i Ràdio Tiana és qui ha generat i continua generant professionals que en el cas que m'ocupa exerceix de periodista al programa El Club de TV3 i en el seu temps lliure dirigeix i presenta un programa al poble. Nit d'Erasmus celebrava ahir el programa número 50 i per això va treure els estudis al carrer i va emetre un especial de 3 hores des de la Sala Albéniz de Tiana. Us imagineu que el món el dirigís gent tan entregada i entusiasta? Buff!

Estrena del cicle Musica't

2009-02-14T01:43:00.000-08:00

Mentre Oasis omplia ahir el Palau Olímpic de Badalona en un racó ben cèntric de la ciutat ( l'entranyable teatre del Círcol Catòlic) una cinquantena de persones vam veure de molt a prop Joan Masdéu, líder dels Whiskyn's, presentant el seu espectacle Miniatures en l'estrena de MUSICA'T, un cicle de música en català en format acústic que neix amb la voluntat de fer arribar la música feta a Catalunya a un públic amb poques opcions per a veure els seus grups en concert. Una iniciativa que vol ajudar a fer funcionar la maquinària la indústria de la música d'aquí, oferir concerts i incentivar el públic a comprar els seus discos.
En Jordi Gonzalo i en Roger Vidal són els artífexs d'aquest cicle que el divendres 27 de febrer portarà Josep Thió en concert ( amb la badalonina Arola Vázquez als cors) i el divendres 13 de març, Roger Benet i els Oximorònics. Una iniciativa així també serveix per a saludar a vells amics i coneguts i retrobar-te en un espai íntim on coneixes, fins i tot, l'apuntador. Un tímid i costipat Joan Masdéu va oferir un versàtil repertori de cançons pròpies de Whiskyn's, versions de clàssics i al costat d'una refinada veu femenina van entonar un tema d'unes de les bandes sonores que m'han copsat més els últims temps: ONCE.
Masdéu va interpretar "Reus", va estrenar un nou tema "La primavera", va agrair als organitzadors la iniciativa i va dedicar un tema a la seva fan número 1 que el segueix a tots els concerts, la Laia.
Paraules i peces cosides amb amor i pensades per a l'ocasió. És d'agrair!

P.D. Felicitats Jordi! Tens una força i una energia envejables i els teus granets de sorra en favor de la música en català són un regal per al públic que ja espera properes iniciatives!

Crisi als mitjans

2009-02-05T10:18:00.000-08:00

Des de fa uns mesos els periodistes no parlem d'una altra cosa. Alguns utilitzen la informació per posar-se medalles com si conèixer d'avantmà que faran fora 80 persones de no sé quin mitjà fós meritori i motiu de celebració. Però això de "la informació és poder" es porta fins als extrems en el periodisme. Altres, busquen i rebusquen entre desenes d'ofertes de feina, ofertes n'hi ha ( me n'envien 10 diàriament d'infojobs i periodistas.com). Ofertes, però, on et proposen horaris astronòmics a sous miserables. Aquests dies me n'alegro de veure com s'aixequen algunes veus per a defensar-nos. 30 ponents, entre els quals el conseller Tresserras, van reunir-se dies enrere al Col·legi de periodistes per demanar entre altres qüestions

"És necessari garantir les condicions dignes dels professionals davant el risc que empitjori encara més la precarietat. Cal que es garanteixin unes retribucions mínimes per exercir la professió amb independència. Els sacrificis inevitables que implica aquesta crisi s’haurien de repartir de forma equitativa i en cap cas es poden centrar en els més vulnerables, com els col·laboradors, freelance o joves."

Però no hauríem de ser nosaltres qui expliquéssim en quines condicions treballem? De què serveix aquesta Mesa d'experts, sindicats i polítics? Ens entestem a fer corre que s'està utilitzant la crisi per fer neteja als mitjans. Crec que el debat de fons és un altre. Com pot ser que els periodistes emmudim davant les injustícies que patim al gremi? Ens passem el dia denunciant els sous precaris dels metges, dels MIR, del personal d'infermeria, dels jutges, dels taxistes, dels pilots! mare meva! Algú s'ha preguntat què cobra un periodista? I per què cap periodista és capaç de denunciar-ho en veu alta? Clar! perquè l'endemà augmentaríem la cua d'aturats. Ja ho entenc, ja. Però de veritat no hi ha ningú al país que no estigui lligat de mans i peus a cap empresari que ho pugui dir? El problema és que aquest que no està vinculat a ningú segurament cobra tres vegades més que els altres que treballen 12 hores i cobren 800 euros i donen gràcies perquè tenen un contracte i no han de pagar autònoms! I encara un altre problema: quina força té que ho denuncii una sola persona? Arribat el cas, els periodistes seríem prou valents de manifestar-nos i tallar la ronda o omplir la plaça Sant Jaume?
Som els primers que sabem que molts dels conflictes laborals se solucionen quan es pressiona col·lectivament i públicament. Arribarà aquest dia en què direm prou? No, oi?

P.D. Un record molt sentit a la Mercè Conesa. Fa uns mesos vaig ser a casa seva... La Mercè tenia molt interès a saber com som els nous periodistes i jo només volia escoltar consells d'una periodista compromesa d'aquelles que no se'n troben.... Les seves reflexions van ser reveladores per al meu exercici com a professional però sobretot per al meu posicionament davant la vida.

L'he trobat!

2009-01-08T12:29:00.000-08:00

L'electricista, el del gas, la crisi, els acomiadaments a Zeta, a l'ADN, la neu, el fred, les carreteres i el bar! ahir a la nit em passaven tots aquests ítems pel cap. L'últim, el del bar, és força recurrent. Sabia que avui havia d'anar, per qüestions de feina, per uns carrers de Barcelona que conec poc, prop de Balmes i de la Plaça Molina. "T'aixeques, vas a comprar el diari, esmorzes.... no no no. T'aixeques, esmorzes, consultes algun digital i ja llegiràs el diari cap a les 10 fent un cafè abans de l'entrevista", em deia i concloïa: "Com pot ser que no hi hagi bars on comprin tots els diaris i els ofereixen als seus clients?" m'ho pregunto tot sovint perquè en compro un parell però coi, ara que tinc temps, m'agradaria fullejar-los tots! i somiava amb aquell superprojectempresarial amb el qual hi hem somiat molts alguna vegada: Un dia d'aquests deixo el periodisme i monto un bar "cucu" ( aquesta paraula no hi pot faltar !) amb coixinets, rollu zen, amb tes i sucs, que no sigui sorollós ni pudent i que ofereixi tooooooooota la premsa del món! i pam! aquest matí, a les 10, tot buscant un quiosc per fer un tallat en un bar pudent a prop de la plaça Molina i abans de l'entrevista....l'he trobat!

CAFETERIA/RESTAURANT "EL CLUB SUIZO"
Direcció: C/Alfonso XII, 95 08006 Barcelona
(entre plaça Molina i el carrer Sant Elies)

P.D. El món no s'acaba a Laie! Yuhu! El cafè amb llet és deliciós i hi posen una mica de xocolata! El menjar té mooooolt bona pinta i hi ha el clàssic suro on s'ofereixen cursos de creixement personal. Només m'haguessin faltat uns auriculars per escoltar la b.s.o de The Blueberry nights.

Nova York. 2

2008-12-20T17:55:00.000-08:00

Acabada d'arribar de Nova York descric unes primeres sensacions. Deixo que les mans teclegin....
Neu, fred, vent, blanc, pelat, inolora, decorada, ombrívola, luxosa, còmoda, sorollosa....Així he vist Nova York en aquest segon viatge, a l'hivern. Hi he anat per treballar a diferència del viatge per plaer que vaig fer aquest estiu. Això m'ha situat en un cèntric hotel i en un context, imagineu-vos, completament diferent al de Harlem. Menys sol. Això d'entrada! Molt menys sol que el de Manhattan on les piseries ( paraula badalonina) molt més baixes em permetien prendre el sol. O, com a mínim, els rajos! M'allotgen a la planta 35 i sabeu què veig quan miro per la finestra? Edificis més alts, off course. Noto que l'anglès s'ha tornat a rovellar però em noto menys vergonyosa, més descarada... menys encorsetada. El fred de l'hivern, tot i els 18 graus del primer dia, anul·la el 90% de les pudors d'oli fregit dels carrets i locals de menjars. Tot em sembla una mica més car tot i que enganxo unes bons dies i el canvi està a 1,40. Central Park té un color taaaan diferent! En canvi, Harlem continua exactament igual. Al carrer 116 el bar Society continua sobrevivint a la bastida que el tapa de dalt a baix per les obres d'un preciós edifici que hi estan construint al damunt. Al mateix 116 hi continua havent la xerranca feta de guix al terra. A la sortida de la línia taronja continua regalimant aigua d'una canonada mig esquerdada i el Conway de la 114 continua fent rebaixes i la gent en surt amb sacs de roba a 4 dòlars. Al Soho em sembla veure més bars que anuncien "cafès espresso's". N'hauran après? Sortint de Manhattan pateixo la rush hour i per ben poc agafem l'avió.

Nova York torna a despertar-me el bo i millor del que he sentit els darrers temps i en aquest segon viatge, la paeixo. I torno amb ganes de visitar-la anualment ( pá pedir! ) però sense l'ànsia d'haver-hi de tornar amb urgència com si cada minut que la tinc llum m'estigués perdent alguna cosa molt i molt gran, com em va passar en el postestiu.

P:D: I he vist nevar tot i que no he vist com quallava la neu com ho deu haver fet les últimes hores amb la bona sort que uns quants milers de turistes s'han quedat atrapats a l'aeorport després de la cancelació de 650 vols. Oh! pobrets!

Què, les audiències?

2008-12-11T13:09:00.000-08:00

Aquest vespre m'ho ha preguntat mon germà, al migdia un company de professió, abans me mare, a l'hora del cafè una bona amiga que treballa al matinal de Catalunya Ràdio. Això vosaltres, li he dit. Què? La millor ha estat me mare que m'ha explicat que en Sarsanedes ha sortit per la tele a dir que eren líders i que havien augmentat la Cati i Icat. M'ho ha dit sorpresa per l'èxit i convençuda del triomf de Catalunya Ràdio. M'ho explicava mentre aparcàvem el cotxe atabalades. M'ha mirat demanant que li obrís els ulls amb una explicació periodística dels fets i just en aquell moment sonaven els "pitus" de les 16h. He engegat a corre cuita la ràdio i he posat el butlletí de RAC1. Ella continuava parlant i argumentant com si li donessin corda i de cop li he fet: tssssssss! calla i escolta. La tercera notícia eren les audiències, les audiències interpretades per RAC1: "Som líders 11 hores seguides: de 9 del matí a 8 de la tarda. Basté en guanya 120.000, el Versió es consolida i bla bla bla". A les 16'05 me mare: "No ho entenc!", ha dit alçant el to i ha afegit: "qui menteix? diga-m'ho tu que t'hi dediques". M'he posat a riure i li he dit: demà et portaré les xifres exactes i així ho podràs interpretar tu mateixa. Els números no enganyen.

ONADA 2007 DESEMBRE ONADA 2008 DESEMBRE

Catradio matí 405.000 342.000
RAC1 matí 151.000 271.000
SER matí 269.000 265.000

Catradio tarda 73.000 63.000
RAc1 tarda 116.000 128.000
SER tarda 82.000 85.000

El més fotut de tot és que costa creure amb unes xifres que s'extreuen a partir de només 25.000 enquestes a tot Catalunya. Haurem d'esperar què diu el baròmetre que tot i que està finançat per la Generalitat, n'entrevista 40.000 i a més es formulen preguntes més apropiades, variades i completes. Un altre punt a favor és que el baròmetre el dirigeix el sociòleg Salvador Cardús a qui definiria com a bon professional i millor persona.

Ara bé i sobretot....

Que no mori la ràdio!

P.D. El que és de jutjat de guàrdia és que històricament en això de les audiències ningú perdi mai. No vull sentir cap d'aquests periodistes que sempre guanyen dir ni piu a les pròximes eleccions quan els polítics a la nit electoral facin exactament el mateix. I a més! En aquests cas no hi ha ni tan sols una llei d'hont que ho pugui justificar!

Grand Central Hotel ( Edifici Cambó)

2008-12-10T13:16:00.000-08:00

Avui he estat en aquest lloc meravellós on des d'un aparent ridícul 7è pis de l'eixample s'hi podien contemplar les teulades més pròximes i la torre agbar, les torres mapfre, l'estació de França, Santa Maria del Mar.....La piscina té aquest efecte visual que sembla que l'aigua hagi de regalimar per la façana però un cop t'hi apropes hi ha un esglaó. Per a festes privades, ja ho sap senyoreta, m'ha comentat l'Arianne, una noia molt espavilada responsable de màrqueting del Grand Central Hotel, l'antic edifici Cambó que fa 3 anys un dels néts va decidir reconvertir en Hotel. La sra. Guardans encara viu a la planta superior i l'hotel, de 4 estrelles i mitja és un d'aquests hotels botique que en diuen. Poques habitacions, totes exteriors i molt confort. La veritat és que val la pena i el restaurant encara més. Menú a 21 euros per dinar i sopar també els caps de setmana amb les millors delícies de Ramon Freixa i els ingredients acabats de comprar a la Boqueria i Santa Caterina.
Total! Res a envejar al 230 de la fifth Avenue, la veritat! Allà veus l'Empire, d'acord. Però no tens aquesta piscina ni una església del segle XIV al teu davant!

El barri gòtic és un descobriment constant....Molt a prop d'aquí hi viu l'arquitecta italiana Benedetta Tagliabue a qui vaig entrevistar dies enrere. Una de les cases més estranyes i impactants que he vist mai en un edifici, com el Grand Central, de sostres alts i pati interior. 100% Eixample, 100% Cerdà.

Aisssss Barcelona....

Treure la pols per posar-ne de nou

2008-12-08T11:15:00.000-08:00

Són dies de Nadal, són dies de trasllat, de canvi, de comiat i benvinguda, de treure la pols a les estanteries perquè les traslladin a un altre lloc on trobaran pols nova...Són dies per a fer molta neteja i donar roba i , fins i tot vendre-la! en fires locals, de donar llibres ( a la Biblioteca ja no en volen de tants que en donem i potser de tant dolents que són alguns! ) , de fer buidatge i netejar esperit. No hi ha res com l'exercici "del prescindible". Els records enganxen fins que fan nosa. Avui és un dia en que tot em fa nosa i me n'oblido de la poca memòria que tindré sense l'ajuda d'alguns objectes. Reviso les fotos. Aquí no hi ha neteja possible. Les acabo d'ordenar totes. Deixar un espai genera sempre una remoguda interna però en aquest cas feia falta ja fa molt temps. De totes les nits viscudes aquí em quedo amb aquesta: la nit del meu aniversari... Aquest lloc m'ha ensenyat una cosa molt important: per molta casa que hi posis, si a dins no hi ha la felicitat que busques, no la desitgis. Aquesta és la lliçó que m'emporto de la gran casa de Tiana. Això sí: com diu el meu germanet: fés moltes fotos....la casa era molt bonica. Me'n vaig a un altre indret on hi cabran moltes menys flors però que segur que sobreviuen més que les de la casa gran. I així....aprenent....anem fent...camí.

Marxo de Tiana

2008-11-27T08:44:00.000-08:00

Després de molts mesos de reflexió, marxo de la casa on visc i marxo de Tiana. A partir de l'1 de gener viuré a Badalona, al barri de Bufalà, des d'on intentaré continuar escrivint al blog, si m'ho permeteu, amb el mateix títol. Encara que per uns metres no visqui al poble, sempre el portaré al cor, hi continuaré tenint el gimnàs, el Casal, la mare, i tots els racons, carrers, places, i comerços que m'han vist créixer i gairebé néixer. Viuré a un pis bonic bonic, novet novet, pleeee de sol i en un barri ple de vida!!! Ara sabré què significa anar a comprar sense haver d'agafar el cotxe i anar a prende una cervesa i tornar a casa caminant!!!

Abans del trasllat però passaré per Nova York on, amb la Casa de les llengües, anirem a explicar al món com d'important n'és la diversitat lingüística. I de pas intentaré retrobar-me amb el piset que en Graupera està cuidant a la 115 amb la 7a avinguda. Ara ja deu fumar al menjador mentre fa les tertúlies del Basté. A l'estiu fumava a la finestra del lavabo i allà, entre el wc i la banyera, petàvem la xerrada....I aniré a la 66 a buscar en Miquel a veure si em convida a l'italià deliciós del costat de casa seva on no hi he sopat mai però ell se n'ha fet un fart de vendre-me'l com un dels millors restaraunts italians de la ciutat! en comptes de convidar-m'hi tu creus?! I aniré a veure la Rosa a Queens o potser quedarem al Soho....i i i i ......sobretot aniré fins a la NYPL a rescatar l'Emma sota una muntanya de llibres o l'esperaré al Bryant Park. No no. Millor. A l'Oyster, on ens vam conèixer. I de pas, com que em quedarà molt a prop, aniré a la Rennert a trobar la Jashmine, la meva profe d'anglès!

I després no tindré temps per a res. Bé, si. Per anar al MoMA on fem l'acte cultural amb la Casa de les llengües i on la farem ben grossa amb en Joan Ollé i FOCUS. En tindreu més notícies el dia 13 de desembre comprant-vos el diari...

Eva Armisén

2008-11-14T09:41:00.000-08:00

Fa uns anys la vaig descobrir en un programa de televisió. La seva obra em va meravellar. Sempre més l'he seguit de reüll, a la Sala Iguapop, als discos del seu estimat....A ell el vaig descobrir amb el disc "Mentider". Ja sabia que eren parella. Al programa de tele em va ensenyar, fins i tot, l'estudi ple de quadres d'una casa amagada al Montseny que sempre més he retingut al cap. Fins llavors no em vaig interessar per ell tot i ser veïns (a Tiana no pas al Montseny) i haver viscut de molt a prop la seva etapa de més projecció i tan allunyada del seu món naïf ( Recordo les fotografies de la portada del disc del Chaval al meu carrer ). Un món que han creat plegats tots dos i que segueixo amb entusiasme des de llavors. Parlo d'Eva Armisén i Marc Parrot. Aquests dies, inusualment, enmig d'interiorisme de luxe, Eva Armisén exposa la seva obra a Casa Decor en forma d'estores. I anys després la seva obra em continua enamorant. Avís per a navegants per si mai m'heu de comprar una tassa, un bol de ceràmica o una estora voladora ( de somni no real ) que sigui de l'Eva plis! Per primera vegada i un cop en Marc se n'havia anat, m'hi vaig acostar i em vaig confessar: Hola Eva. Sóc molt fan teva. Sóc periodista i algun cop he entrevistat a en Marc, sóc de Tiana. Però ja li vaig dir un cop a ell: jo de qui sóc fan és de tu! Quan encara no havia acabat la frase em vaig notar, de cop, les galtes caleeeeeeeentes! I vermella com un pebrot vaig escriure la meva adreça al llibre de visites i així vaig tenir l'excusa per amagar el cap i les galtes que em bullien! Però....a tots ens agrada, crec, que ens diguin aquestes coses siguis més o menys reconegut. Crec que per això ho vaig fer.
Total, no us perdeu www.evaarmisen.con. Enmig de les muntanyes aquesta parelleta "somia" el seu propi món que intenten fer realitat cada dia amb molt d'amor. A les obres i les cançons queda reflectit i m'identifico en cadascuna de les Eves dels quadres: somiadores, petites i grans alhora, esperant prínceps blaus, estimant i explicant contes, vivint una història romàntica, familiar, font-vella! Com a mi m'agrada.

"No m'estiris del fil que em fas mal

no em recordis que estic descosit

que no veus que el meu cor estripat no ha trobat el seu lloc

al meu pit?

no és que vulgui amagar cap secret

però que em vegis desfet tampoc vull,

no m'estiris del fil que ja és tard

ja he provat a ser com sóc i no m'ha funcionat.

Mira'm, sóc tot el que tu t'imagines,

i si en vols saber més somia'm

que seré com m'has somiat.

Toca'm entre la pell i la roba

com esborrant de la sorra

les petjades que ha deixat

tant d'amor espatllat.

No m'estiris del fil que em fas mal

no em recordis que estic descosit

que no veus que estirant i estirant

només fas aquest nus més tupit.

No és que vulgui oblidar els meus records

no és que vulgui canviar el meu destí,

no m'estiris del fil que ja és tard

ja he trobat el valor, no em fa por ser covard ."

Me'n torno a Nova York!!!

2008-11-05T13:04:00.000-08:00

Només hi seré una setmana! Però què coi! Torno a Nova York! La cita serà d'aquí un mes. M'agradarà molt explicar a través del blog què hi vaig a fer i com sento el retrobament.

P.D. Obama i l'hivern m'oferiran una altra NY. Segur que hi trobo diferències i nous estímuls que ja començo a olorar des de la distància...

Refugi 307

2008-10-26T15:45:00.000-07:00

Des del mes d'abril de l'any passat al Refugi 307 de Nou de la Rambla s'hi programen visites guiades durant els caps de setmana. Avui hi he anat i he vist per primera vegada un refugi de la guerra civil espanyola. Dels 1.400 que hi va haver a Barcelona aquest és l'únic que es pot visitar. I no diré que "val la pena" com si fós un museu. La qüestió és que no entenc per què l'Ajuntament no en fa més promoció i així tots els que afortunadament no vam viure ni tan sols la postguerra veiem -amb els ulls i no les orelles- com els nostres avis i besavis es van protegir dels bombardejos l'any 37 i 38. Passejo per un túnel subterrani fet amb volta catalana i miro a cada racó i m'imagino els rostres dels homes, dones i nens -2.000- que esperen que torni a sonar aquell xiulet que els diu que el perill se n'ha tornat a anar. I així durant dos anys. Avui he notat a la pell la humitat d'un espai que no era de pel·lícula. Durant la visita m'ha sorprès que la guia anomenés tantíssimes vegades que el refugi està encara mig tapiat i ensorrat perquè no hi ha pressupost per continuar excavant cada racó amb l'ajuda dels arqueòlegs. Em sembla una vergonya que es destinin tantíssims diners per alguns museus que ja tenen la publicitat feta, que, fins i tot, n'estiguin projectant i aprovant d'altres d'innecessaris i que, en canvi, posin traves a projectes com el Centre Cultural de Santa Mònica i que, sobretot, l'únic refugi antiaeri obert de Barcelona només es pugui visitar parcialment per falta de pressupost i per tant d'interès. La Guerra Civil està de moda per depèn de què.

El Refugi antiaeri 307 és un testimoni excepcional. Aneu-hi!

El millor dels blogs

2008-10-12T04:03:00.000-07:00

El millor blog de NY escrit per un català és a la vegada el blog d'un bon amic que, a la vegada, és el culpable del meu enamorament per NY i potser també de les ànsies amb què una servidora escrivia al blog quan hi era. Aquest culpable, doncs, ha estat guardonat amb els Premis Blocs Catalunya i que divendres es van lliurar a Girona. Quan el visiteu ja no us en desenganxareu mai més! Felicitats Miquel!

http://www.llumenera.com/

http://www.premisbloc.cat/

Kleenex a domicili

2008-10-06T13:30:00.001-07:00

Treballar des de casa té moltes coses bones i algunes de dolentes. Els teleoperadors descobreixen que hi ets i,per tant, et truquen dia sí dia també. Els dilluns, ONO. Els dimarts, JAZZTEL, etc. Tots des de números desconeguts. Començo a ser experta del tipus de trucada, l'hora en què truca cada companyia, la promoció que em voldran vendre i sempre sempre els demano o bé "que vull ser atesa en català" ( tipus deixar sense paraules) o bé que m'apuntin a la llista de les "persones a qui no trucar mai més" (tipus amenaça) i ells se'n foten de mi i el més amable que em diuen és que "todos dicen lo mismo. Mañana chata te volveré a llamar" i la trucada acaba amb un riure maquiavèlic. Però avui m'ha passat una altra cosa que no sabria si no treballés des de casa. 3 individus ( 1 home i dues dones ) com diria la iaia "amb pinta sospitosa" han trucat a la porta de casa. El primer que ha dit el noi, d'uns trenta llargs, ha estat: No se asuste i a la mà duia uns 5 paquets de mocadors de papers per vendre. Li he dit que no i he tancat. Mentre em parlava feia el gest de voler traspassar la porta. M'he espantat per un moment i no em considero una poruga. Però òstia! quin ensurt! i en aquell moment, a més, portava l'abric posat i la bossa a l'ombro perquè sortia de casa i m'he esperat uns minuts al darrere la porta. Així de cagadeta. Després he anat al despatx i des d'allà amb els porticons mig tancats he observat què els deien els veïns de les cases del costat. Dues veïnes han comprat sense pensar-s'ho ni un moment i una tercera ha cridat des del balcó dient: Ya le he comprado antes a tu amiga. Quan he sortit al cap de pocs minuts eren al cap del carrer i dos noiets d'uns 15 anys que caminaven en paral·lel a mi remugaven: són ocupes que miren si aquella casa està ocupada. Però la meva àvia diria que "no tenien pinta d'ocupes". O potser la desconfiada sóc jo. Tan és. No m'ha agradat que em truquessin a la porta de casa per vendre kleenex. Potser és falta de costum però des d'avui he decidit tancar millor la casa de com ho feia fins ara. I la pinta, iaia, era ben bé per sospitar. Potser és que a paradisos com Tiana no estem acostumats a aquests "costums" i potser ja estan més que extesos i vosaltres farts de patir-los. No ho sé. Ja m'ho direu.

Oriol Oriol Oriol !

2008-10-02T14:50:00.001-07:00

A cada espectacle et superes. Cada vegada que et veig n'aprenc més de tu. Et segueixo d'aprop. Et ressegueixo de fet i, de mica en mica, em faig experta dels teus gestos, les teves virtuts, el teu ventall inacabable de rostres, expressions, personetes i personatges. De les teves cordes vocals. A cada obra reso perquè vibrin i cantis i t'acompanyi el piano d'en Xavier i et senti cantar en francès i no entengui un borrall però em posis la pell de gallina sigui la vie en rose o qualsevol gargots estrafolari improvisat. Tan és. Et menges l'escenari i aquest cop amb l'Isaac Alcayde desbordeu! en el bon sentit. Quantes vegades es deuen haver representat Les criades de Jean Genet al món? I en quantes de les representacions les criades eren de pèl al pit? Doncs diu Genet: `Si debiera hacer representar una pieza teatral en la que actuaran mujeres, exigiría que estos papeles fueran interpretados por chicos adolescentes y se advirtiera al público por medio de un cartel colgado a la izquierda o a la derecha del escenario durante toda la representación. No hi ha hagut, doncs, millor criada que tu home! Bravo!

P.D. L'Oriol Genís actua aquests dies a la seva sala, la Muntaner amb Genet-Les criades. No us la podeu perdre!

Si voleu art de veritat.....

2008-09-24T11:29:00.000-07:00

Després de la monstruosa escultura de Lesseps us recomano passar per la Fundació Vila Casas. Els badalonins/montgatins germans bessons Santilari hi exposen tota la seva obra en una retrospectiva titulada "Realisme contemporani". Els entrevisto la setmana vinent i tinc ganes que expliquin justament això que dic que fa tant mal de l'art contemporani i és aquesta obsessió -ara crec que ja una mica obsoleta- per l'art abstracte com a única via vàlida d'art contemporani. Per què el realisme no es considera art contemporani diuen ells? Per què l'art contemporani només pot ser una forma estranya i difícil de desxifrar o una esquitxada gruixuda de pintura al damunt d'una tela que com més gran més impressiona? Els germans Santilari dediquen hores, dies, mesos i anys a fer una sola obra. A partir d'una foto reprodueixen un realisme que fa fredar. Són contemporanis. Als seus bodegons hi apareixen tetrabrics i no farcells i als seus retrats les dones parlen per mòbil i sostenen un mp3. Per què això no està ben valorat com a ART CONTEMPORANI? Afortunadament no tothom és tan ruc i estan molt ben valorats sobretot fora de Catalunya, per variar. I és tan d'agrair que siguin planers i no uns "volats" com s'entén i es valora que han de ser els artistes. Mireu quina claredat! L'art explicat així agradaria a més gent! http://www.youtube.com/watch?v=CtfUe1olrck

P.D. L'expo es pot veure fins a mitjans de novembre.

La Plaça Lesseps!

2008-09-22T15:11:00.000-07:00

De tant irreal com sembla, fa riure. Heu vist l'estructura quadrada enorme metàl·lica que han instal·lat davant de la Biblioteca Jaume Fuster? És com una porteria de dimensions dinosàuriques. No té nom i a sobre alimenta als incrèduls que es miren amb constant escepticisme l'art contemporani que no té res a veure amb aquesta cosa de mal gust. No hi ha dret home!

Gratacels indesitjats

2008-09-08T09:56:00.001-07:00

Sortint per la boca est de la parada de metro de Vallcarca m'he trobat amb un nou exemple de la Barcelona més temuda per aquells veïns com els del Coll i Vallcarca que veuen com el seu barri s'omple de grues perillosament altes des de fa uns anys. L'última macro construcció la trobareu tan bon punt sortiu del metro a la mateixa Avinguda Vallcarca en direcció plaça Lesseps. Si hi passeu amb cotxe us costarà de veure però si hi aneu caminant i us col·loqueu a la vorera en direcció muntanya podreu contemplar la pintura acabadeta de llençar de l'edifici acabadet de construir. Sembla que al darrere hi ha la mateixa Associació de veïns que n'estan tips de veure com el seu barri també forma part de la "nova ciutat dels gratacels". I parlant de gratacels, a finals de mes s'innagura el Barceló Raval Hotel. L'altre dia passejant per la Rambla del Raval vaig decidir aturar-me davant de l'edifici per primera vegada. Fa 38 metres d'alçada, canvia de color en funció de la intensitat de la llum natural i està construit amb "plaques translúcides". El nou cilindre barceloní ha esdevingut el símbol de la gran transformació del Raval però alhora és una construcció que s'integra amb dificultat a l'espai i les vivendes contígues. Habitatges, per cert, que ja no tornaran a veure el sol. Això sí. Com als millors i més alts edificis de NY, el Barceló tindrà un "roof bar" a l'última planta on s'hi ha habilitat una meravellosa terrassa de 360º. Esperem que no només sigui pels clients i l'illa Robador la poguem disfrutar tots, almenys, des de les alçades.

Passejant per Barcelona...

2008-09-05T07:25:00.000-07:00

No hi ha res com disfrutar de Barcelona un asolellat divendres de setembre després de 10 anys sense saber com deu ser un matí d'un asolellat divendres de setembre a Barcelona perquè estàs tancat a una oficina, com diem en argot radiofònic, "arrencant temporada". I així fins a 10 o 12 temporades seguides.

Deia....No hi ha res com llevar-se d'hora un divendres asolellat de setembre, agafar el tren, veure com surt el sol, resseguir la línia del mar a l'alçada de Badalona, tancar ben fort els ulls quan passes pel Port....i plantar-te a les 9 en punt del matí amb dos diaris i dues revistes sota el braç al bar "tan Amélie" de prop de la facultat de periodisme de la Pompeu on sempre que podia hi passava estonetes ara fa uns 4 anys. M'hi dirigeixo expressament com si de sobte volgués recuperar les sensacions mentals i corporals de llavors. A les 12h. pujo per la Rambla ( fa un sol de justícia!) i el primer que faig, després de taaant temps desitjant-ho, és creuar la Boqueria. No m'aturo a cap parada. No compro res. Només oloro. Surto per la part del darrere, faig esses per topar-me amb els aparadors del carrer Elisabets i penso: Elisabeth Street era un dels millors carrers del Soho i Elisabets és un dels millors de Ciutat Vella. Què bonic!, penso. Arribo a la capella del MACBA on hi exposen, obres d'artistes de l'anomenat "minimal art" ( consolidat el 1966 a NY). Durant 18 minuts Gordon Matta-Clark em captiva amb el seu curt no per la raresa del document en sí sinó pel contingut. L'urbanisme de NY del dret i del revés! El curt m'hipnotitza. Deliciós Manhattan que et trobo també a l'Habitat, en un d'aquests quadres fets amb tela a partir d'una foto i pel qual me'n demanen 175 euros. Més tard entro al Happy books i a l'apartat de viatges me n'adono que Barcelona se sap promocionar més que NY a NY. Les estanteries de guies sobre la ciutat, llibres de Gaudí i rutes de tot tipus, ocupen bona part de la secció de viatges.
Passo per davant de l'Starbucks del triangle, el primer que veig des que he tornat. Se m'encongeix una mica el cor i me n'adono que al costat hi ha un Subway, la cadena de menjar ràpid que també té una franquícia -veig més tard- a la Ronda St. Pere. No sé si n'hi ha més però és el primer cop que m'hi fixo després de trobar-me un Subway a cada cantonada a NY. A simple vista diria que a Barcelona aquesta cadena no ha fet fortuna. Em compro el Time Out i veig que tinc temps encara, fins a finals de setembre, per veure la magnífica expo de l'MNAC de Duchamp, Picabia i Man Ray arribada directament de la Tate Modern, l'expo del CCCB sobre instantànies de Magnum i les nits del macba un dijous o un divendres d'aquest mes on, per 3,5 euros, pots veure l'expo de Nancy Spero i Francesc Torres i gaudir de la terrassa del Museu.

P.D. A diferència de NY, avui no portava càmera i hagués fet fotos a cabassos. Greu error!

Mai es pot dir: d'aquesta aigua no en beuré

2008-09-03T17:52:00.000-07:00

Si si. Ho admeto. Rieu rieu. Procediu! No tinc cap excusa. No m'he esforçat ni a pensar-la. Teniu raó. He estat mesos criticant els blogaires i no només NY m'ha servit d'excusa per obrir-ne un sinó que vaig dir que el tancava i he aguantat.....mmm......una setmana? Sort que no m'hi vaig jugar res amb ningú i que vaig deixar una porta oberta a la possibilitat de tornar! Bé, de fet, massa prejudicis! Això és el que tinc. Tampoc hauria de demanar perdó per fer una cosa que em ve de gust. I em ve de gust per tres motius: perquè de sobte se m'ha despertat una petita necessitat d'escriure regularment perquè els blogs -com sabeu els que en teniu- generen unes rutines, sovint, molt positives ( t'obliga a ordenar idees i t'ajuda per a recordar moments). A més, tinc una imperiosa necessitat de comunicar-me amb gent més o menys propera. Ah no. I sobretot! 4 motius no 3. Perquè per fi TINC TEMPS! per fer moltes de les coses pendents que sempre havia volgut fer! I això ufff....no es pot ni explicar com em fa sentir!

Així que...amb timidesa i humiltat....Aquesta és la segona part del blog Tiana-NovaYork que tindrà el mateix nom perquè no hi ha espai físic, localitat o territori que m'enamori més i em faci més feliç, per raons moooolt diferents, que Tiana..... i Nova York.

Per començar la nova etapa...Podem jugar a les 8 diferències! O a les 800.000!

i fins aquí....

2008-08-27T16:55:00.000-07:00

Com sabeu aquest blog el vaig obrir per escriure el relat d'aquest viatge tan meravellós que he fet i avui, tal com estava previst, "tanco" el blog. No descarto que en un futur pròxim m'inventi alguna altra excusa per escriure. El fet que ho llegissiu em generava una petita pressió positiva i alhora m'ha ajudat a ordenar les idees. Potser en algun projecte laboral que tinc al cap podria tenir sentit un altre blog.....En tot cas estic molt agraida per tots aquells que l'heu seguit amb el mateix entusiasme que l'he escrit i he viscut la ciutat. No cal que us digui que NY és fantàstica i que heu de visitar-la si encara no ho heu fet oi?!!

He estat un mes i mig a Nova York....però he tingut la sensació que hi vivia des de feia un any. L'he segrestada i l'he absorbit tant com he pogut. I l'he cremada. En el bon sentit. Nova York no és una ciutat fàcil però NY és una ciutat que et fa sentir viu i, sobretot, atent. NY té la capacitat de generar-te inquietuds culturals i per això NY és una oportunitat única. Cadascú es construeix el seu NY. Aquí hi ha totes les teles, mides i colors perquè cadascú se l'ha confeccioni a mida. NY és, per a mi, la ciutat desacomplexada d'un país acomplexat que ens ha fet acomplexats a tots. Nova York és la constatació que el somni americà, existeix.

Gràcies a tots els que heu fet possible aquest viatge. En Carles per animar-me a venir, en Bernat per oferir-me casa seva, en Miquel per deixar que em colés en aquesta festa irrepetible. Gràcies Xavi M, Teresa, Glòria, Montse, Rosa, Jordi, Xavi G. i tots els que ens heu visitat i amb qui m'he creuat en aquest viatge. Sou el meu Nova York!!!

Fins aviat!

Per completar l'àlbum....

2008-08-27T16:12:00.000-07:00

En Jofre, la Mònica, en Miquel, la Montse, en Jordi i la Núria.

Racons de pel·lícula. Cafe Colonial. 276 Elisabeth St. with Houston St.

El que menys trobaré a faltar. Ditxoses rush hours.

13'40h. Per última vegada.....

Rosa, Montse! Us trobaré molt a faltar! Últim expresso a l'Starbucks

116th st at Adam Clayton Blvd. Els meus barris...

Serrells de NY

2008-08-27T04:20:00.000-07:00

Ahir al Society mentre em prenia un dels meus últims lattes a NY la noia del costat teclejava el seu MAC ( fabulós MAC!) i en una de les finestretes desplegades ( i no pestanyes!) seguia els discursos menors de Denver a l'espera de l'aparició de la Hillary.

Ahir a les 12 del migdia a tres quioscos de la Second Ave s'havia esgotat el New York Times.

Ahir al metro els senyors de la meva esquerra i dreta discutien sobre "El show de Denver" com si fós l'última entrevista del David Letterman.

Ahir tots parlàvem d'Obama, de les filles, la germanastra, el cunyat i la Michelle!!!

Ahir tot el món va aprendre que potser "la bona és la Michelle" com diu en Jordi Graupera.

Ahir gent de Catalunya estava desperta a les 4 de la matinada per seguir en directe per la CNN el discurs de Ted Kennedy.

Ahir en Xavi Vilà va treure declaracions en exclusiva de l'assessor d'Obama a qui ha entrevistat per Catalunya Ràdio.

Ahir llegia que hi ha gent que ja estan farts i cremats i que tant d'Obama fa que sembli que ja hagi estat president dels Estats Units molt de temps.

Ahir llegia d'algun català voluntari de la campanya dels demòcrates el mes de novembre.

Ahir pensava que el novembre viure a Nova York seria molt emocionant....

Ahir pensava que......demà me'n vaig.