dijous, 5 de febrer de 2009

Crisi als mitjans

Des de fa uns mesos els periodistes no parlem d'una altra cosa. Alguns utilitzen la informació per posar-se medalles com si conèixer d'avantmà que faran fora 80 persones de no sé quin mitjà fós meritori i motiu de celebració. Però això de "la informació és poder" es porta fins als extrems en el periodisme. Altres, busquen i rebusquen entre desenes d'ofertes de feina, ofertes n'hi ha ( me n'envien 10 diàriament d'infojobs i periodistas.com). Ofertes, però, on et proposen horaris astronòmics a sous miserables. Aquests dies me n'alegro de veure com s'aixequen algunes veus per a defensar-nos. 30 ponents, entre els quals el conseller Tresserras, van reunir-se dies enrere al Col·legi de periodistes per demanar entre altres qüestions

"És necessari garantir les condicions dignes dels professionals davant el risc que empitjori encara més la precarietat. Cal que es garanteixin unes retribucions mínimes per exercir la professió amb independència. Els sacrificis inevitables que implica aquesta crisi s’haurien de repartir de forma equitativa i en cap cas es poden centrar en els més vulnerables, com els col·laboradors, freelance o joves."


Però no hauríem de ser nosaltres qui expliquéssim en quines condicions treballem? De què serveix aquesta Mesa d'experts, sindicats i polítics? Ens entestem a fer corre que s'està utilitzant la crisi per fer neteja als mitjans. Crec que el debat de fons és un altre. Com pot ser que els periodistes emmudim davant les injustícies que patim al gremi? Ens passem el dia denunciant els sous precaris dels metges, dels MIR, del personal d'infermeria, dels jutges, dels taxistes, dels pilots! mare meva! Algú s'ha preguntat què cobra un periodista? I per què cap periodista és capaç de denunciar-ho en veu alta? Clar! perquè l'endemà augmentaríem la cua d'aturats. Ja ho entenc, ja. Però de veritat no hi ha ningú al país que no estigui lligat de mans i peus a cap empresari que ho pugui dir? El problema és que aquest que no està vinculat a ningú segurament cobra tres vegades més que els altres que treballen 12 hores i cobren 800 euros i donen gràcies perquè tenen un contracte i no han de pagar autònoms! I encara un altre problema: quina força té que ho denuncii una sola persona? Arribat el cas, els periodistes seríem prou valents de manifestar-nos i tallar la ronda o omplir la plaça Sant Jaume?
Som els primers que sabem que molts dels conflictes laborals se solucionen quan es pressiona col·lectivament i públicament. Arribarà aquest dia en què direm prou? No, oi?

P.D. Un record molt sentit a la Mercè Conesa. Fa uns mesos vaig ser a casa seva... La Mercè tenia molt interès a saber com som els nous periodistes i jo només volia escoltar consells d'una periodista compromesa d'aquelles que no se'n troben.... Les seves reflexions van ser reveladores per al meu exercici com a professional però sobretot per al meu posicionament davant la vida.

3 comentaris:

miq ha dit...

No podeu deixar de denunciar les injustícies: us afectin directament a vosaltres o ho facin a un altre col·lectiu de professionals. Hem d'acabar de totes totes amb la precarietat laboral, si volem aspirar a ser un país seriós. I, per cert, entre els col·lectius amb sous mísers i condicions precàries t'has deixat el dels científics ;-)

Xavier ha dit...

ai, la professió! no és com la gent es pensa, oi? si un dia tots els periodistes ens unim, començaré a creure en els miracles.

Joan de Torres Calsapeu ha dit...

Nur... diria que la crisi és arreu! Si allà on hi poses periodisme, o periodistes ,hi poses arquitectura, o arquitectes, crec que ens estaràs descrivint a la perfecció.

Sincerament crec que aquesta crisi no és només de model econòmic sinó també de model de societat. Són uns temps molt difícils i angoixants per ser professional liberal o treballador autònom.

Diga'm utòpic però mai crec que el futur de la nostra vella Europa, i en extensió del món, passa per una socialdemocràcia a la sueca.