dijous, 31 de juliol del 2008

La felicitat

Ahir al vespre vaig veure un dels paisatges més bells que recordo: Brooklyn Bridge i les vistes del districte financer de Manhattan.
Tinc aquesta imatge fotografiada de la mateixa manera 50 o 60 vegades. Ni els ulls ni l'objectiu de la càmera són capaços de retenir l'impacte i passen els minuts i continues immòbil observant, fotografiant, observant, observant observant, fotografiant.... i passen les hores!


A la dreta d'aquest mirador on hi veus un NY ( per cert sense Empire ni Chrysler que queden a la dreta del pont ) hi ha el River Cafè on sopes per uns 150 euros. En canvi a l'esquerra hi ha taules i cadires de picnic on serveixen burritos i cerveses i que per mi té més encant que el River. A més optar pels burritos et garanteix que quan tornis a casa pensaràs amb les vistes i no el compte corrent. Abans d'arribar al mirador també és típic anar a la pizzeria Grimaldi ( la més coneguda de totes! i amb cua al carrer) o fer un gelat també allà al costat. Vaja que tothom pot gaudir d'aquest "espectacle" tan poc sostenible per cert ( s'excusen amb els leds els ianquis ).

Creuar el Pont de Brooklyn mentre es pon el sol, arribar al mirador i veure de lluny el sud de Manhatan és un dels moments més emocionants que he viscut a NY. Només m'hi va faltar agafar-me de la mà del meu enamorat. Sempre tens l'opció d'arribar a casa i llogar Sleepless in Seattle. Però no sé si és pitjor el remei que....Avui quan m'he llevat he mirat si tenia el meu Tom Hanks al costat del llit i......continuava a Barcelona..... Ohh!!! Why?!

El metro de NY


Nova York ho és tot però té un dels metros més bruts que he vist mai.

Als Estats Units tothom es paga l'escola i el metge. Tothom està acostumat a buscar-se la vida. No es creuen amb el dret d'exigir a les institucions. I per això els edificis públics fan vergonya al costat d'alguns privats i per això el metro de NY és un abocador. Als diaris cada dia hi ha alguna notícia del metro: que si s'ha espatllat, que si s'ha trencat una canonada, que si està ple de merda,etc. És una deixalleria! Al darrere hi ha diverses institucions però que no es posen mai d'acord i la gent no demana, no revindica. Ho sap. Ho pateix. Ho assumeix. I es resigna. I així està: ple de rates, ple de bosses d'escombraries amb restes de menjar, on hi fa una calor inhumana. Però llavors, un cop puges al metro, l'aire condicionat calculo que està a uns 15 graus com a màxim i no exagero. El contrast és increïble! Res a veure amb el contrast fred-calor de l'estiu a Barcelona quan entres i surts del Corte Inglés. De Veritat. L'aire del Corte Inglés al costat del subway of NY és una broma. A més originàriament hi havia dues companyies que gestionaven el metro. Una debia ser més pobra que l'altra perquè hi ha trens que s'han modernitzat una mica i altres de línies com la taronja que semblen el túnel del terror. Si parles amb un coreà et dirà que el metro de NY és un insult. A Corea tothom es connecta a internet i és, per fer-nos-en una idea, tan còmode, modern, ràpid i cuidat com el nou TGV Barcelona-Madrid. Ah per cert! això de la ciutat que no dorm mai.... ehem ehem! NY té metro tota la nit però només algunes línies i passen cada mitja hora. Ahir vaig trigar dues hores per tornar a casa!

New York New York!

Central Park. Capítol 2




.....




La volta catalana a NY


És una de les primeres coses que aprendràs, viatger, si mai vens a NY. La volta catalana de Guastavino! No marxaràs sense haver-la vist i haver-ne sentit a parlar. Avui he quedat amb una escriptora/periodista catalana que viu a Nova York. I el punt de trobada era l'Oyster Restaurant, un local situat a la planta -1 de la Grand Central Station. M'hi ha dut per explicar-me que els sostres baixos d'aquest restaurant són la famosa volta catalana! L'arquitecte valencià Rafael Guastavino va emigrar als EEUU cap a finals del XIX. Es va dedicar a la construcció i taxán! es va inventar la volta catalana que segons m'explicava la meva "cita" ;-) és un gran invent contra incendis i és present a més de 1.000 edificis a Amèrica! 1.000 !!!! I en canvi a Catalunya pocs coneixem Guastavino. Doncs aquí és l'heroi de la comunitat catalana. La volta està feta amb maó de pla a la cúpula de la Catedral de St John Divine, molt a prop d'on visc, i a mil llocs més clar....l'estació de metro de City Hall, el Carnegie Hall i l'American Museum of Natural History, etc.

He de dir que la cervesa amb la meva "cita" ha tingut moments molt més divertits com ara quan m'ha explicat què és el "malson de Nova York". Sembla ser que els novaiorquins, els nous com ella encara més, i que viuen en estudis de tamanys Trujillo, el pateixen. Somien que un dia obren la porta del vestidor on hi guarden la roba i veuen que hi ha una habitació més a la casa!!! i que no ho havien descobert mai! I llavors obren una altra porta i apareix una altra habitació i després un menjador! O sigui que l'estudi on s'ofeguen de 30 m2 en realitat en deu tenir 150. Poca broma perquè és un somni recurrent i que explica molt bé la sensació de claustrofòbia que sent la gent d'aquí de viure en llocs tan extremadament petits i per 2.o00 dòlars es clar!

dilluns, 28 de juliol del 2008

diumenge, 27 de juliol del 2008

La pluja i el blanc i negre, un conjunt perfecte...
























Bryant Park i Katz's restaurant



Intent fallit un dia més d'anar a Central Park. Avui ha plogut tot el dia. Allò bo es fa esperar, diuen. Així després d'homenatjar-me un dia més amb un latte a l'Starbucks, un panet vegetal i llegir el Daily News que el regalaven gratis a cada cantonada ( cosa que i menys amb el fotimer de suplements del diumenge he vist que passi mai a Catalunya ni enlloc ) he canviat els meus plans per avui i he decidit passar pel Chrysler, la Grand Central Terminal Station, la New York Public Library i el magnífic Bryant Park, segurament un dels millors racons que he conegut fins ara de NY! Enmig dels gratacels i l'estrés col·lectiu.... taxán! Bryant Park, un regal. Ja fa dies que observo fascinada que en qualsevol tros de gespa de la ciutat hi ha taules i cadires ( que no estan enganxades a terra! ;-) i que són públiques, no pertanyen a cap terrassa de cap bar. No només m'agrada perquè això demostra el civisme de la gent. M'agrada perquè m'asseuria a cada taula i a cada cadira que trobo! Són totes iguals. D'estil romàntic provençal que tant de moda està i del tradicional color verd ( fossin en blanc lacat i les vendrien a preu d'or). La gent s'hi asseu per menjar el tupper, per prendre un cafè, per llegir la premsa, per xerrar... i el Bryant Park és la conjunció perfecta de les cadiretes i les tauletes enmig d'un enorme espai verd que els dilluns projecta pel·lícules a la fresca. Una meravella!

Després m'he traslladat a Lower East Side i he localitzat el Katz's restaurant, el mític local on Meg Ryan fingia un orgasme a Cuando Harry encontró a Sally. Fora el bar, un núvol de turistes i a dins un núvol d'americans delerosos de menjar l'hamburguesa més greixosa i calòrica d'Estats Units. Avui he vist amb els meus propis ulls com és el local típic americà pudent ( aquest sense neó ) autèntic i putrefacte de les pel·lícules. Però amb olor! Imagineu-vos un menjador escolar ple de gent i de soroll i un centímetre escàs de distància entre taula i taula. La majoria de clients són famílies. Els pares són tots John Goodman i les mares....evidentment: Roseanne's. Mare de Déu senyor! Hamburgues XXL, ketchup acompanyats de patates fregides ( tal com ho dic i no al revés ) i una olor que et perfora les narius d'oli rererefregit+ maionesa de pot industrial. Per ells, el Katz's, deu ser la felicitat. Hi havia bofetades per entrar. Un diumenge!!! Vaja com anar a fer una paella a la barceloneta amb els papes.... Per ells, deia, la felicitat i per a mi, una experiència religiosa de només 30 segons. Als 35 he hagut de sortir a corre cuita i a punt de vomitar. I quan m'he recuperat m'he fet un fart de riure!

dissabte, 26 de juliol del 2008

La Troba Kung-fú i Peret

I per si fós poc l'orgull que vaig sentir amb Dalí al matí al MOMA al vespre amb una colla de catalans residents a NY vam anar a un concert de La Troba i Peret prop del Lincoln Center. Estrany estrany estrany sobretot perquè un cop allà vaig trobar-me anb una representació dels corresponsals catalans que viuen a Nova York encapçalats per l'Anna Grau amb qui vam intercanviar experiències, motivacions i possibles ofertes laborals per a periodistes catalans a la gran poma. Un cop allà, casualitats de la vida, em vaig trobar en Xavi Giró que la meva família sabrà perfectament qui és i pels altres us diré que és un BTV autèntic, un enginyer que col·labora per Vilaweb, segueix i fotografia tots els partits de la penya i en general tots els grans esdeveniments que hi ha a Badalona. Bé, doncs, de cop, el veig fent fotos a primera fila a en Joan Garriga de La Troba. Per un moment vaig dubtar on era però no no. Ets a NY Núria!!!!! Doncs resulta que en Xavi hi viu! Per acabar-ho d'adobar l'amfitrió d'aquesta sortida nocturna tan nostrada i que em va presentar a gent, gent i més gent amb els quals vam acabar sopant, resulta que era company de curs a Súnion d'un tal Enric Coll. I per les suniates que llegiu el blog us diré que era un dels membres del grup ( que encara avui existeix!) que amb l'Oriol Espinal van tocar el Come Together a les Cotxeres de Sants l'any que ells feien COU i que per segona vegada es quedaven sense Vilopriu.
Val. D'acord. Ahir no vaig parlar anglès!!! Gens!!! Ni mica!!! Però m'ho vaig passar molt bé! Què carai !
P.D. Gràcies llumenera per posar llum al meu viatge en aquesta ciutat no sempre fàcil....












El gran MOMA!


Per fi ahir vaig anar al MOMA. Quan s'aconsegueix entrar en un gran museu com aquest el visitant sovint arriba a la primera sala d'exposició ja cansat. Ha fet 2 o 3 cues diferents i ha matinat molt per ser dels primers i malgrat tot quan ha arribat hi havia desenes de persones davant seu. El MOMA, a més, no obre portes fins a dos quarts d'11 del matí i aquests dies hi vagis a l'hora que hi vagis hi ha força cua. Però per un cop a la vida vaig tenir morro i vaig entrar amb el carnet de periodista i em vaig estalviar la cua. Vaig ser la primera visitant del museu i la primera que va sol·licitar una àudio-guia que sort que són gratis perquè serveixen de ben poc. Però bé, més enllà d'aquests ordres i desordres logístics ahir vaig viure un dels matins més emocionants dels darrers temps i sé que en Ramon Pujolà estaria orgullós de sentir-me dir això perquè és gràcies a ell que ahir el cor se'm va accelerar en diverses ocasions. He de dir també que els quadres de Mondrian em van semblar menys espectaculars del que m'esperava. Segurament me n'he fet un fart de mirar-me'ls, imitar-los i observar-los i un cop allà vaig tenir una sensació més familiar que una altra cosa. En canvi J. Pollock, els quadres del qual van de punta a punta de la paret, em van fascinar, atraure, enfadar. Em van provocar el que, imagino, el pintor americà volia. I no li va sortir malament! S'ha convertit en un dels artistes més cars de la història. I per tots els escèptics a l'art contemporani de Malevich, Newman, etc. he de dir que un cop ets al MOMA entens allò que tant se'ns ha explicat!... que els artistes feien un art contestatari, en aquest cas, un cop va acabar la Primera Guerra Mundial. Un cop allà ja no penses amb guixarots i ets capaç d'obrir més la ment! També he de dir que com que el MOMA té una mica de tot et deixa un bon regust de boca però que la Tate Modern no li ha d'envejar res pel meu gust. El detall que no vull passar per alt és l'exposició temporal de Dalí a la sisena planta que aixeca passions entre els americans i els turistes d'arreu del món. Tot i que Dalí simpatitzava amb Hitler i Franco i la seva obra mai m'ha entusiasmat, ahir, em va fer sentir orgullosa de país.

dimecres, 23 de juliol del 2008

El shoefiti existeix!

Per fi aquesta tarda a El barrio, el Harlem hispà on es parla splanglish! o sigui el meu idioma, he trobat l'origen de la moda urbana que els Mortimers han importat a Tiana a partir de la peli Big Fish. El shoefiti s'ha donat a conèixer per pelis com aquesta però on neix veritablement és a Harlem. S'ha de dir però que tot i que és una moda urbana genial ( es diu que podria relacionar-se amb la venta de droga i la màfia ) la veritat és que és urbana però moda moda....avui sembla que ja no ho és. Ara...a Malcolm Ave entre la 116 i la 118 aproximadament he pogut trobat una mostra de la "moda de les sabatilles esportives"!



A El Barrio hi ha esglésies baptistes miris on miris on es programen misses gospel sobretot els diumenges, i trobes aquella imatge tants cops reproduida al cine d'un barri ple de furgonetes amb banderes de porto-riquenys amb les portes obertes i música salsa a tot drap. Al cotxe del costat quatre postadolescents que vesteixen samarretes XXL de l'NBA fan votar una pilota de bàsquet mentre escolten rap i espanten les germanes més petites que presumeixen unes coetes agafades amb fil blanc i perfectament trenades. A les voreres parades i paradetes on homes d'avançada edat venen tot tipus de productes, entre els quals, una espècie de mongeta vermella que t'anirà bé per gaudir del sexe! Ah i també venen el perfum de DKNY per 4 dòlars. Llàstima que de la foto no en surti l'olor...






dimarts, 22 de juliol del 2008

I per què voldré anar a NY mama?

Nova York. Greenwich. 119 MacDougal St.
19'30h.
Cafè Reggio.
Iced capuccino.
Parella d'enamorats que es discuteix amorosament al costat.
Llum tènue.
Caixa enregistradora d'antiquari.
Taula de dos arraconada. La que sempre està plena i aquest cop era buida!
What else?

Des de NY !!!!!

No fa ni 48 hores que he arribat i com qualsevol viatge a qualsevol part de món, 48 hores són moltes hores perquè passin coses....així que no utilitzaré el blog com a diari personal perquè ens hi estaríem dies.... Algunes reflexions ràpides...
El districte financer.... gratacels a dreta i esquerra, davant i darrere, és salvatge, asfixiant. Tens la garantina que no has vist res igual però passen hores fins que no t'acostumes a passejar-hi sense tenir el cap permanentment alçat.
Però a la vegada no hi ha trànsit ! Només transports públics, quina meravella!! Hi ha moooolta més contaminació acústica a Barcelona, un dels motius que a una servidora l'estressen més de la ciutat comtal, sigui dit de pas. Als ianquis no se'ls entén. Reflexionat. Són absolutament polites. Reflexionat. Alguns s'acosten perquè em veuen desorientada. Altres s'allunyen quan senten com els parlo anglès. M'encanta Harlem. Les nombroses famílies corpolentes s'asseuen als esglaons de les entrades dels edificis on viuen amb cadires de càmping. Xerren i prenen la fresca. és de les millors imatges que he vist. a NY pots comprar amanides i fruites a les paradetes del carrer. N'hi ha! i tant si n'hi ha! El que és difícil és no anar-te'n al carro del costat a comprar un bagel, un gelat, un muffin o qualsevol altra marranada. És la ciutat de les temptacions. Reflexionat. Però un cop hi ets.....un es demostra a sí mateix quanta força de voluntat té. Sense mòbil es viu bé. No m'envieu sms per cert. Vaig perdre el telèfon el primer dia. No entenc pq els billets dels dòlars són tots iguals. Reflexionat, d'acord. Però m'ho pregunto des de petita. L'edifici de Friends és mooolt baixet ! M'ha passat allò de.... "me l'imaxinava més gran"....Però ohhh Greenwich Village! És perfecte! Capuccino a Café Reggio, on es diu que es fan els millors capuccinos de NY, la llibreria d'Òscar Wilde, el bar on va debutar Bob Dylan jovenet el 1961 i una arquitectura i una oferta cultural magnífica!

Quan es viatja sol s'observa més, s'està més atent, es pensa molt, es parla poc, es mira millor..... per això.....la soledat pot ser molt productiva.Com deien Monzó i Moliner.... aquests són alguns dels "articles que no faré" .... però que només amb 48 h m'han passat pel cap...

-Viatjar sol sense dominar l'idioma és....una prova de foc de la teva resistència mental?

-Tot el que t'atreveixes a fer quan ets lluny de casa.

-Aprendre a fer una maleta. Texans a 40 graus?

-La por d'un nou 11-S. Renoi amb el forat.

-Viure sense mòbil però amb skype i msn, webcam i microphone!

-Canviar els hàbits sí o sí. A partir d'ara cabell arrissat i formatge philadelphia per esmorzar.

-Per semblar neoiorquí has de.....Subtítol: Sense ipod estàs perdut.

-Starbucks. De l'amor a l'odi. Cafe Bravo.....el descobriment d'una nova cadena.

-Quan per l'idioma desitjaries topar amb la proporció 1/3 hispans! Romanços!


Continuarà....

dimecres, 16 de juliol del 2008

dijous, 10 de juliol del 2008

Cites a Manhattan


Reportatge emès a El Matí de Catalunya Ràdio el dimecres 9 de juliol sobre la
primera novel·la sobre "ligues" d'Emma Reverter, jurista i periodista de 30 anys, resident a Nova York i especialista fins ara en el post 11 de setembre, els temps previs a la invasió de l'Iraq i dels presoners de Guantánamo. Ara canvia radicalment de registre per parlar d'amors i desamors...