V.O.S.

Quatre mesos després, avui he trobat un motiu de pes per tornar a escriure al blog. He anat a veure V.O.S.
Ara fa 4 anys vaig anar a veure V.O.S. al teatre. Des d'aquell dia em vaig convertir en una incondicional de la Carol López, autora i directora d'aquell text que em va semblar el carmel més dolç i més ben ensucrat que havia vist feia moooolt temps. No vaig ser l'única i el temps i els crítics ens han donat la raó. Carol López és la responsable d'èxits com "Germanes" i va ser directora de càsting de "La teva vida en 65'. A Cesc Gay li debia passar el mateix que a mi amb V.O.S amb l'afegit que la seva parella era la protagonista de l'obra. I va decidir fer-ne la versió cinematogràfica. Si al teatre el meu referent des darrers anys ha estat Carol López, del cine ho era Cesc Gay. A la ciutat (Leonor Watling) i Ficció (Montse German) van ser definitives per mi. Al llarg d'aquest temps vaig conèixer en Xavi Salvà a Catalunya Ràdio, la meva mà dreta en muntatges i dissenys musicals amb qui comparteixo un premi per un reportatge sobre assetjament immobiliari. I, sense saber-ho, un dia em va explicar que ell era el Salvà dissenyador musical de les pelis del Cesc Gay. Per acabar-ho d'adobar, l'Àgata Roca sempre havia estat una T de teatre per a mi, aquell grup d'amigues de l'Institut del Teatre que la Joana i jo imitàvem amb més o menys gràcia, igual com ho fèiem amb Rubianes. I si encara fós poc....un any amb la Joana ens vam atrevir amb Krámpack, text de Jordi Sánchez i que Cesc Gay va portar al cinema.

Així que..... ja us podeu imaginar què va significar per a mi la notícia que V.O.S. de la Carol seria versionada pel Cesc al cine!!! Després de molta espera i veure com en Xavi treballava els darrers mesos en les músiques del Cesc, ahir, 24 hores més tard que s'estrenés, la vaig anar a veure.

Si us agraden les comèdies romàntiques ben ensucrades
amb sorpreses i girs cinematogràfics
fonamentades amb els diàlegs i la ironia ( Woody Allen)
fetes amb pocs diners i molt enginy
amb una Barcelona molt més ben fotografiada que Vicky Cristina Barcelona
i una Àgata Roca i una Vicenta N'Dongo autèntiques i juganeres
voleu jugar al joc de les pel·lícules
i voleu esbrinar l'oïda d'en Xavi i en Cesc.....

V.O.S !

*Vigileu perquè la peli és en català, castellà i euskera i hi ha molts cines de BCN on, no sé per què, l'han programat amb subtítols!!!!! A l'Alexandra i a Gran Sarrià la fan sense ser VOSE. Ja té conya tractant-se de VOS!

Rubianes, t'adoro

Tu vas ser qui em va fer riure més que ningú comptant teatre i televisió. Tu vas ser qui em va ensenyar a dir totes les paraulotes del món i vas ser, es clar, el malson dels meus pares que cada dia em deien:

-Et rentarem la boca amb sabó!!!
-Culpa vostra. No haver-me portat a veure el Rubianes.

Vaig veure Rubianes Solamente una vegada i una altra i una altra. I una altra. Quan tenia 16 anys i després d'haver passat per la falera "T de Teatre" la Joana i jo vam decidir presentar una obra a l'escola (Súnion) que era un dels monòlegs de "Rubianes solamente": Las tapas. Segur que ho recordeu! L'ensaladilla russa, los chipirones......magestuós! Vam guanyar el primer primer de teatre i vam representar la funció al Palau de Congressos de Barcelona. Calcar Rubianes et feia guanyar premis amb 16 anys! Què poc s'ho debia imaginar ell!
Rubianes ha estat sempre molt present a la meva vida. Tots els meus amics i familiars ho saben i m'avisaven de les seves incursions aquí i allà. Amb mon pare, n'erem molt fans i durant una època marcàvem mugrons amb el dit índex per parlar de ties bones, l'inici del "soy actor galaico" el dèiem a raig, los huevos hinchados ens feien petar de riure i al meu pare sempre li vaig prometre que no em casaria amb un noi si abans no havia vist Rubianes dalt d'un escenari. Per a mi no haver assistit a una de les seves funcions era un crim. En plena adolescència em repetia a mi mateixa: Rubianes Solamente és el millor espectacle d'humor que s'ha fet mai a Barcelona. Avui ho continuo mantenint i penso: quanta gent ja no el podrà veure ni per primera ni última vegada?

El millor que avui recordo de Rubianes és la foto que em vaig fer amb ell als camerinos del Capitol després d'entrevistar-lo amb 15 anys. Al meu costat hi havia dues amigues incondicionals: l'Eva i la Laia que també ens va deixar. Aquella foto mostra la cruesa de la vida: dels que se'n van joves i encara més joves...dels que eren la nostra família, la Laia, i dels que a tots ens semblava que ho fós: Rubianes.

Sense saber-ho, em vas donar molt Pepe. Encara conservo una carpeta d'escola amb fotos enganxades dels teus cartells i dítpics. Al costat de Johnny Depp! Impagable!

Ràdio Tiana

Tiana és un poble que es pot sentir orgullós d'haver estat bressol de periodistes al llarg dels anys. Els Cuní és qui ens han donat identitat i Ràdio Tiana és qui ha generat i continua generant professionals que en el cas que m'ocupa exerceix de periodista al programa El Club de TV3 i en el seu temps lliure dirigeix i presenta un programa al poble. Nit d'Erasmus celebrava ahir el programa número 50 i per això va treure els estudis al carrer i va emetre un especial de 3 hores des de la Sala Albéniz de Tiana. Us imagineu que el món el dirigís gent tan entregada i entusiasta? Buff!

Estrena del cicle Musica't

Mentre Oasis omplia ahir el Palau Olímpic de Badalona en un racó ben cèntric de la ciutat ( l'entranyable teatre del Círcol Catòlic) una cinquantena de persones vam veure de molt a prop Joan Masdéu, líder dels Whiskyn's, presentant el seu espectacle Miniatures en l'estrena de MUSICA'T, un cicle de música en català en format acústic que neix amb la voluntat de fer arribar la música feta a Catalunya a un públic amb poques opcions per a veure els seus grups en concert. Una iniciativa que vol ajudar a fer funcionar la maquinària la indústria de la música d'aquí, oferir concerts i incentivar el públic a comprar els seus discos.
En Jordi Gonzalo i en Roger Vidal són els artífexs d'aquest cicle que el divendres 27 de febrer portarà Josep Thió en concert ( amb la badalonina Arola Vázquez als cors) i el divendres 13 de març, Roger Benet i els Oximorònics. Una iniciativa així també serveix per a saludar a vells amics i coneguts i retrobar-te en un espai íntim on coneixes, fins i tot, l'apuntador. Un tímid i costipat Joan Masdéu va oferir un versàtil repertori de cançons pròpies de Whiskyn's, versions de clàssics i al costat d'una refinada veu femenina van entonar un tema d'unes de les bandes sonores que m'han copsat més els últims temps: ONCE.
Masdéu va interpretar "Reus", va estrenar un nou tema "La primavera", va agrair als organitzadors la iniciativa i va dedicar un tema a la seva fan número 1 que el segueix a tots els concerts, la Laia.
Paraules i peces cosides amb amor i pensades per a l'ocasió. És d'agrair!

P.D. Felicitats Jordi! Tens una força i una energia envejables i els teus granets de sorra en favor de la música en català són un regal per al públic que ja espera properes iniciatives!

Crisi als mitjans

Des de fa uns mesos els periodistes no parlem d'una altra cosa. Alguns utilitzen la informació per posar-se medalles com si conèixer d'avantmà que faran fora 80 persones de no sé quin mitjà fós meritori i motiu de celebració. Però això de "la informació és poder" es porta fins als extrems en el periodisme. Altres, busquen i rebusquen entre desenes d'ofertes de feina, ofertes n'hi ha ( me n'envien 10 diàriament d'infojobs i periodistas.com). Ofertes, però, on et proposen horaris astronòmics a sous miserables. Aquests dies me n'alegro de veure com s'aixequen algunes veus per a defensar-nos. 30 ponents, entre els quals el conseller Tresserras, van reunir-se dies enrere al Col·legi de periodistes per demanar entre altres qüestions

"És necessari garantir les condicions dignes dels professionals davant el risc que empitjori encara més la precarietat. Cal que es garanteixin unes retribucions mínimes per exercir la professió amb independència. Els sacrificis inevitables que implica aquesta crisi s’haurien de repartir de forma equitativa i en cap cas es poden centrar en els més vulnerables, com els col·laboradors, freelance o joves."


Però no hauríem de ser nosaltres qui expliquéssim en quines condicions treballem? De què serveix aquesta Mesa d'experts, sindicats i polítics? Ens entestem a fer corre que s'està utilitzant la crisi per fer neteja als mitjans. Crec que el debat de fons és un altre. Com pot ser que els periodistes emmudim davant les injustícies que patim al gremi? Ens passem el dia denunciant els sous precaris dels metges, dels MIR, del personal d'infermeria, dels jutges, dels taxistes, dels pilots! mare meva! Algú s'ha preguntat què cobra un periodista? I per què cap periodista és capaç de denunciar-ho en veu alta? Clar! perquè l'endemà augmentaríem la cua d'aturats. Ja ho entenc, ja. Però de veritat no hi ha ningú al país que no estigui lligat de mans i peus a cap empresari que ho pugui dir? El problema és que aquest que no està vinculat a ningú segurament cobra tres vegades més que els altres que treballen 12 hores i cobren 800 euros i donen gràcies perquè tenen un contracte i no han de pagar autònoms! I encara un altre problema: quina força té que ho denuncii una sola persona? Arribat el cas, els periodistes seríem prou valents de manifestar-nos i tallar la ronda o omplir la plaça Sant Jaume?
Som els primers que sabem que molts dels conflictes laborals se solucionen quan es pressiona col·lectivament i públicament. Arribarà aquest dia en què direm prou? No, oi?

P.D. Un record molt sentit a la Mercè Conesa. Fa uns mesos vaig ser a casa seva... La Mercè tenia molt interès a saber com som els nous periodistes i jo només volia escoltar consells d'una periodista compromesa d'aquelles que no se'n troben.... Les seves reflexions van ser reveladores per al meu exercici com a professional però sobretot per al meu posicionament davant la vida.

L'he trobat!

L'electricista, el del gas, la crisi, els acomiadaments a Zeta, a l'ADN, la neu, el fred, les carreteres i el bar! ahir a la nit em passaven tots aquests ítems pel cap. L'últim, el del bar, és força recurrent. Sabia que avui havia d'anar, per qüestions de feina, per uns carrers de Barcelona que conec poc, prop de Balmes i de la Plaça Molina. "T'aixeques, vas a comprar el diari, esmorzes.... no no no. T'aixeques, esmorzes, consultes algun digital i ja llegiràs el diari cap a les 10 fent un cafè abans de l'entrevista", em deia i concloïa: "Com pot ser que no hi hagi bars on comprin tots els diaris i els ofereixen als seus clients?" m'ho pregunto tot sovint perquè en compro un parell però coi, ara que tinc temps, m'agradaria fullejar-los tots! i somiava amb aquell superprojectempresarial amb el qual hi hem somiat molts alguna vegada: Un dia d'aquests deixo el periodisme i monto un bar "cucu" ( aquesta paraula no hi pot faltar !) amb coixinets, rollu zen, amb tes i sucs, que no sigui sorollós ni pudent i que ofereixi tooooooooota la premsa del món! i pam! aquest matí, a les 10, tot buscant un quiosc per fer un tallat en un bar pudent a prop de la plaça Molina i abans de l'entrevista....l'he trobat!

CAFETERIA/RESTAURANT "EL CLUB SUIZO"
Direcció: C/Alfonso XII, 95 08006 Barcelona
(entre plaça Molina i el carrer Sant Elies)

P.D. El món no s'acaba a Laie! Yuhu! El cafè amb llet és deliciós i hi posen una mica de xocolata! El menjar té mooooolt bona pinta i hi ha el clàssic suro on s'ofereixen cursos de creixement personal. Només m'haguessin faltat uns auriculars per escoltar la b.s.o de The Blueberry nights.

Nova York. 2

Acabada d'arribar de Nova York descric unes primeres sensacions. Deixo que les mans teclegin....
Neu, fred, vent, blanc, pelat, inolora, decorada, ombrívola, luxosa, còmoda, sorollosa....Així he vist Nova York en aquest segon viatge, a l'hivern. Hi he anat per treballar a diferència del viatge per plaer que vaig fer aquest estiu. Això m'ha situat en un cèntric hotel i en un context, imagineu-vos, completament diferent al de Harlem. Menys sol. Això d'entrada! Molt menys sol que el de Manhattan on les piseries ( paraula badalonina) molt més baixes em permetien prendre el sol. O, com a mínim, els rajos! M'allotgen a la planta 35 i sabeu què veig quan miro per la finestra? Edificis més alts, off course. Noto que l'anglès s'ha tornat a rovellar però em noto menys vergonyosa, més descarada... menys encorsetada. El fred de l'hivern, tot i els 18 graus del primer dia, anul·la el 90% de les pudors d'oli fregit dels carrets i locals de menjars. Tot em sembla una mica més car tot i que enganxo unes bons dies i el canvi està a 1,40. Central Park té un color taaaan diferent! En canvi, Harlem continua exactament igual. Al carrer 116 el bar Society continua sobrevivint a la bastida que el tapa de dalt a baix per les obres d'un preciós edifici que hi estan construint al damunt. Al mateix 116 hi continua havent la xerranca feta de guix al terra. A la sortida de la línia taronja continua regalimant aigua d'una canonada mig esquerdada i el Conway de la 114 continua fent rebaixes i la gent en surt amb sacs de roba a 4 dòlars. Al Soho em sembla veure més bars que anuncien "cafès espresso's". N'hauran après? Sortint de Manhattan pateixo la rush hour i per ben poc agafem l'avió.

Nova York torna a despertar-me el bo i millor del que he sentit els darrers temps i en aquest segon viatge, la paeixo. I torno amb ganes de visitar-la anualment ( pá pedir! ) però sense l'ànsia d'haver-hi de tornar amb urgència com si cada minut que la tinc llum m'estigués perdent alguna cosa molt i molt gran, com em va passar en el postestiu.

P:D: I he vist nevar tot i que no he vist com quallava la neu com ho deu haver fet les últimes hores amb la bona sort que uns quants milers de turistes s'han quedat atrapats a l'aeorport després de la cancelació de 650 vols. Oh! pobrets!