i fins aquí....

Com sabeu aquest blog el vaig obrir per escriure el relat d'aquest viatge tan meravellós que he fet i avui, tal com estava previst, "tanco" el blog. No descarto que en un futur pròxim m'inventi alguna altra excusa per escriure. El fet que ho llegissiu em generava una petita pressió positiva i alhora m'ha ajudat a ordenar les idees. Potser en algun projecte laboral que tinc al cap podria tenir sentit un altre blog.....En tot cas estic molt agraida per tots aquells que l'heu seguit amb el mateix entusiasme que l'he escrit i he viscut la ciutat. No cal que us digui que NY és fantàstica i que heu de visitar-la si encara no ho heu fet oi?!!

He estat un mes i mig a Nova York....però he tingut la sensació que hi vivia des de feia un any. L'he segrestada i l'he absorbit tant com he pogut. I l'he cremada. En el bon sentit. Nova York no és una ciutat fàcil però NY és una ciutat que et fa sentir viu i, sobretot, atent. NY té la capacitat de generar-te inquietuds culturals i per això NY és una oportunitat única. Cadascú es construeix el seu NY. Aquí hi ha totes les teles, mides i colors perquè cadascú se l'ha confeccioni a mida. NY és, per a mi, la ciutat desacomplexada d'un país acomplexat que ens ha fet acomplexats a tots. Nova York és la constatació que el somni americà, existeix.

Gràcies a tots els que heu fet possible aquest viatge. En Carles per animar-me a venir, en Bernat per oferir-me casa seva, en Miquel per deixar que em colés en aquesta festa irrepetible. Gràcies Xavi M, Teresa, Glòria, Montse, Rosa, Jordi, Xavi G. i tots els que ens heu visitat i amb qui m'he creuat en aquest viatge. Sou el meu Nova York!!!


Fins aviat!

Per completar l'àlbum....

En Jofre, la Mònica, en Miquel, la Montse, en Jordi i la Núria.

Racons de pel·lícula. Cafe Colonial. 276 Elisabeth St. with Houston St.

El que menys trobaré a faltar. Ditxoses rush hours.

13'40h. Per última vegada.....

Rosa, Montse! Us trobaré molt a faltar! Últim expresso a l'Starbucks

116th st at Adam Clayton Blvd. Els meus barris...

Serrells de NY

Ahir al Society mentre em prenia un dels meus últims lattes a NY la noia del costat teclejava el seu MAC ( fabulós MAC!) i en una de les finestretes desplegades ( i no pestanyes!) seguia els discursos menors de Denver a l'espera de l'aparició de la Hillary.

Ahir a les 12 del migdia a tres quioscos de la Second Ave s'havia esgotat el New York Times.

Ahir al metro els senyors de la meva esquerra i dreta discutien sobre "El show de Denver" com si fós l'última entrevista del David Letterman.

Ahir tots parlàvem d'Obama, de les filles, la germanastra, el cunyat i la Michelle!!!

Ahir tot el món va aprendre que potser "la bona és la Michelle" com diu en Jordi Graupera.

Ahir gent de Catalunya estava desperta a les 4 de la matinada per seguir en directe per la CNN el discurs de Ted Kennedy.

Ahir en Xavi Vilà va treure declaracions en exclusiva de l'assessor d'Obama a qui ha entrevistat per Catalunya Ràdio.

Ahir llegia que hi ha gent que ja estan farts i cremats i que tant d'Obama fa que sembli que ja hagi estat president dels Estats Units molt de temps.

Ahir llegia d'algun català voluntari de la campanya dels demòcrates el mes de novembre.

Ahir pensava que el novembre viure a Nova York seria molt emocionant....

Ahir pensava que......demà me'n vaig.

Brooklyn forever

Sóc una fan de Brooklyn! Bé, com tothom. És la nova moda i si hi visqués no trepitjaria Manhattan. Brooklyn és immens però l'interès em penso que es concentra bàsicament a Williamsburg ( Willyburg en diuen) i Slope. Botigues de discos i llibres de vell, dissenyadors emergents, galeries estranyes. Tenen un Central Park i tot en "miniatura" ( El Prospect Park, que per nosaltres segueix sent inacabable!) i una Fifth Ave i els carrers es diuen igual i tenen esglésies presbiterianes i..... i.....i...... !!!! I love Brooklyn!

Prospect Park. Slope. 17'00h.

Rècord. 9th st at 7 ave. Slope. 16'30h.

Casa particular. Bedford Ave. Williamsburg. Gran lema de vida!

Vistes des del metro a Williamsburg bridge.

El primer "cortado" de NY amb cor inclòs.

The Beit, coffee and espresso bar. Bed Ave.

David Byrne's creation. A més de músic, blogger,

productor, fotògraf, director de cine, etc. també es dedica

a fer obres d'art originals per la ciutat.

NY, un oasi demòcrata

Ahir a la nit vam anar a un concert ( free ) de la Patti Smith al Lincoln Center. Fabulós. Allò que sempre s'explica que a NY a l'estiu es fan concerts a l'aire lliure de primeríssimes figures i gratis? Doncs si! Per poc però al final els meus ulls ho han vist! Quina dona! Quin concert i quin luxe!....En aquesta ciutat sembla que no valorin el que tenen o potser és l'excés d'oferta. Mitja hora abans del concert vam trobar seient en un lloc increïble i vam veure'l assegudets i la mar de xulos. El públic era tan demòcrata com la mateixa Patti Smith que va fer alguns crits de guerra en contra de Bush. I, Denver a part, ja fa dies que a NY s'hi respira una obamamania divertidíssima! Les botigues venen tot tipus de merchandaising! Botigues com el Zara allà eh! Si el país hagués de decidir en funció de NY mare meva! McCain ja podria anar desfilant!

Furniture

Em fa tanta gràcia aquesta paraula! Les botigues de mobles! No us n'havia parlat fins ara ( què estrany!) però pujant des d'Union Square per Broadway hi ha Gramercy Park i Union District i Flatiron District...però jo no utilitzo cap d'aquests tres noms. Jo en dic: el paradís! A part dels restaurants que ja vaig comentar que hi ha en aquesta zona hi ha també botigues de mobles precioooooses! L'estil vintage i provençal, el blanc lacat, el verd esgrogeit i l'últim de l'últim en interiorisme és allà! Hi ha botigues que semblen concessionaris de porches on ja no goses entrar però n'hi ha ( com la de la foto) que són una delícia! I què té de novaiorquí aquest post? Crec que res però penso que si voleu portar una tassa de regal aquí n'hi ha de bastaaaaaant més maques que les I love NY.

Sopar de catalans

Ahir, últim dissabte de la meva estada a NY, vam fer un sopar amb una vintenta de catalans en un jardí preciós de l'Upper East Side on hi viu en Miquel, el nexe d'unió entre tots els presents. El menú no era pa amb tomàquet tot i que vam prendre Ratafia d'un olotí que hi havia a la festa. Boníssima. La resta del menú era molt mediterrani però el jabugo ens el vam haver d'imaginar. Després vam anar al Beauty Bar, a la 14th st entre la Tercera i la Segona Avinguda, un local que era una antiga perruqueria i que encara manté els antics "bombos" per a les permanents. El millor és que quan entres fa moooolta olor a acetona perquè fan manicures a les tantes de la nit i t'ofereixen una beguda per 10 dòlars+ la manicura. Aquesta ciutat s'ho pot permetre tot...
......amb en Xavi i la Xènia

Les últimes hores...

Peter Tunney gallery. 52th st. Midtown.
Quadre fet amb caixes de llumins.

Richard Prince. 1983. Skarstedt Gallery. Upper East Side.

Privilegiats balcons

Martin Lawerence Gallery. 457 Broadway (Soho)

New York Post

El fenòmen Abercrombie

Em veig obligada a escriure aquest post després d'uns dies de bombardeig per totes bandes d'aquesta famossísima marca. Fa una setmana la vam visitar i vaig al·lucinar: el primer cop que a NY he de fer cua al carrer per entrar a una botiga de roba!! A l'entrada ens rep un noi sense samarreta, moreno i musculós que et proposa fer-te una foto amb ell. Un cop a dins sembla que entris a una discoteca amb música a uns decíbels inhumans i això de "música" és un dir. Els dependents, que en realitat són models, ballen i remenen el cul mentre et donen la benvinguda. La botiga està pràcticament a les fosques i quan aconsegueixes arribar a algun taulell de les tres plantes i mirar alguna peça de roba et diuen que ja te l'ensenyen ells i llavors: taxán! No hi ha talles normals! Només per a gent "alta i prima", et confessen els mateixos treballadors. Aquesta és una de les botigues més concorregudes de NY i segurament comença a superar les tres que Apple té a Manhattan i la quarta de Brooklyn. I triomfa i no té talles L ni XL perquè volen gent alta i prima! Però què és això? La gent ve de tot el món per comprar texans a 100 dòlars i polos que amb lletres ben grans posen: ABERCROMBRIE! com el cambrer del Society que em serveix el latte cada matí i que també la duu. Hi ha modes que no entendré mai. Jo, en canvi, faria cua per una botiga del Soho que és una autèntica meravella: Antrophologie. I hi ha totes les talles, clar!

Long Island

En un lloc anomenat Long Island City al barri de Queens he pogut contemplar les millors vistes de l'skyline que he vist fins ara. És un petit racó de món per ara poc explorat, que no surt a les guies, i que segurament només un new yorker o un convertit que fa temps que hi visqui et podrà ensenyar. Tssss! "No ho diguis a ningú".

Chelsea Market

I en la meva obsessió per conèixer mercats ahir en vaig descobrir un altre en el cada dia més apreciat barri de Chelsea. I vaig pensar que aquí tenim la resposta del futur dels nostres mercats que cada dia pateixen com tanquen parades centenàries i que tenen poquíssima clientela. Aquí de mercats com els nostres n'he vist només a l'aire lliure a Union Square. Els altres que he vist no són mercats tal i com nosaltres entenem. Són perquè ens entenguem petits centres comercials fets amb gust i encant i amb botigues essencialment de comestibles. Hi ha un centre neuràlgic però als laterlas hi col·loquen botigues gourmet, o d'accessoris, coses de casa, espelmes i encens.. I el més important: els locals on localitzen els mercats semblen decorats de pel·lícula. El de Chelesa té parts amb les canonades grises i els motors de ventilació a la vista, talment com un loft, però també té parets d'obra vista. El presideix un enorme rellotge i als passadissos s'hi enregistren enquestes per televisió i s'hi fan exhibicions de salsa, per exemple. Per què no copiar el model i començar a ressucitar els nostres mercats?! Els edificis ja els tenim i ben rehabilitats no tenen res a envejar a cap altre mercat del món! Potser la idea de col·locar, senzillament, supermercats al mig de la plaça ha quedat ja una mica desfassada. No ho sé.

Top of the rock

Ahir finalment vaig aprofitar el bon temps per anar al Top of the rock, el mirador de l'edifici de Rockefeller Center que té 69 pisos. A l'ascensor se'm van tapar les orelles! Vaig preferir anar-hi de nit tot i que ha de ser bonic veure-ho també de dia. La gràcia del Top of the rock és que les vistes són espectaculars, t'estalvies les cues d'una hora per pujar a l'Empire State i el millor de tot: des del Top of the rock es veu l'Empire! Es clar que l'Empire té 102 plantes i, per tant, han de ser magnífiques les vistes. Per cert ara que ja fa dies que els meus recorreguts disten de la ruta turística habitual, ahir em va tornar a xocar trobar-me taaants catalans per metre quadrat. Crisi? Quina crisi?

Per cert parlant d'edificis famosos. Ahir vaig descobrir un mini Flatiron Building. Està a West Village en una illeta fabulosa on també hi ha el famosíssim Restaurant Pastís. Recomano molt passejar per aquell trosset de Nova York. El mini flatiron, sembla fet expressament, també té una illeta davant per fer-hi fotos. Mirant-lo des de Chelesa a la seva dreta hi ha una terrassa ben bonica. El carrer amb llambordes et condueix també a la dreta cap a les naus industrials on hi ha les botigues Scoop o Stella Mc Cartney ( quins vestits! ) i a l'esquerra hi ha la part més salvatge del West Village. Si aixeques la vista aquest cop en comptes de grans construccions trobaràs terrasses i àtics plens de gent amb camises i vestits blancs. És el West Village, off course!

Superman a Bryant Park

Bryant Park, com escrivia fa uns dies, ha estat un dels descobriments més agradables de NY. Hi passejo sovint. Està al costat de Times Square i de la NYPL i molt a prop de l'Acadèmia. Així que és cèntric i em ve de pas. Hi vaig sovint quan surto de classe. Cap a quarts de 7. Quan el sol ja cau, com diuen aquí sundown. Els dilluns com tot NY sap el Bryant Park programa pel·lícules a l'aire lliure i s'omple com si fós el Sónar. I la gent mira la pel·lícula! Pensava que se sentiria malament i que tothom petaria la xerrada mig estirats en pareos i tovalloles mentre mengen el que amorosament han preparat i han transportat amb un tàper. Però no. Ahir hi vam anar a veure Superman i quan van sortir els crèdits els centenars de presents van emmudir de cop i només aplaudien en moments concrets de la pel·lícula: quan apareix superman per primer cop, nadonet, per exemple. És curiós el sistema. A quarts de cinc els responsables de seguretat tanquen el parc durant uns minuts i fan fora a tothom i a les 5 en punt el tornen a obrir per deixar passar sovint els mateixos a qui han fet fora i tots els que surten corrents de l'oficina per anar al cinema a la fresca del Bryant. A les 5 la imatge, perquè us en feu una idea, és com l'entrada al Corte Inglés el primer dia de rebaixes. Tothom vol agafar un bon lloc i poder fer el picnic a primera fila mentre miren la pel·lícula ( programen Tiburón, Lifeboat, The Apartment, The Candidate... ). No ens vam quedar fins al final perquè vam començar a xerrar entre nosaltres mentre menjàvem sushi, patates xips, cervesa i macedònia ( uff! ) i clar! vam perdre el fil de la peli i ja no vam entendre l'argument ! ;-)

Diumenge en imatges

Esmorzar i brunch en companyia al Society, el bar de la cantonada de casa on hi vaig sovint

Joc de paraules a la portada del New York Post d'avui

Mural de Keith Haring a Spanish Harlem enmig d'un descampat i al costat d'unes cotxeres

Casa on va viure Andy Warhol els últims 13 anys de la seva vida. 57 E de 66th st.

Bridge Market al Queensboro Bridge. Mercat amb volta catalana. Supera a Balducci's

Vistes des del tram ( funicular) de Manhattan a l'esquerra i Roosevelt Island a la dreta

Cagum la.............! mar salada....

A la laundry m'han perdut la roba. Si si. El que sentiu. M'han perdut la meitat de la maleta! Això també fa riure i plorar alhora i es mereix ser un post del blog no? He de fer un inventari i demà negociar amb el tio quina indemnització em paga. Espero que ens posem d'acord. Em sap greu perquè me la deu robat un llestet i el pobre employment m'ho haurà de pagar de la seva butxaca i segur que cobra quatre duros i treballa mil hores. En fi....

New York New York!

P.D. Almenys he vist una meravellosa posta de sol davant del Hudson River al West Village....i això no es pot dir cada dia i qui no es conforma és perquè no vol, oi?

Marteta! Cesc! Quina alegria compartir un dia a NY amb vosaltres!!

Ahir amb la Marta i el Cesc vam fer la ruta de Sex and the city. No la recomenem! La Marta que fa menys que va veure la sèrie recordava totes les localitzacions i té raó quan diu que s'hauria pogut fer un recorregut més atractiu i no pas que et passegin només pels restaurants on van les guys! Vam estar més de 3hores passejant amb autocar per la ciutat. La bona notícia és que almenys vam poder veure el Soho, Greenwich Village i l'East Side! Què diferent, quina sensació tan estranya i bonica trobar els meus amics a Nova York!!! Uff !

Disfrutar de l'art a NY

Si heu d’anar a algun museu d’art contemporani….aneu el Whitney! No entrava dins els meus plan anar-hi i a última hora, passejant un matí per l’Upper East Side vaig decidir canviar la ruta i substituir la Frick Collection pel Whitney. I sort que ho vaig fer! Els amants de l’art i la modernitat no us el podeu deixar perdre. És molt més provocador que el MOMA o que la part contemporània del MET. Al Whitney veuràs una sala plena de fotos pollaroid de Robert Mapplethorpe meravelloses. He descobert que va ser un dels grans fotògrafs dels 80. Es fotografiava a ell mateix en posicions sexuals i amb alguns dels seus amants. Va morir de SIDA el 89. Però per controvertit Paul McCarthy. Tres dies més tard encara ara no l’he entès. Hi ha art que no entens i rebutges perquè entreveus que és només pretensiós. Però quan no entens l’art però entreveus que es pot argumentar, és fabulós. Ara porto dies pensant què coi volia dir l’exposició dels “cops de porta” i “els miralls” de McCarthy però quan ho vaig veure em va fascinar.

Sabeu? Me n’estic adonant que cada dia quan em llevo tinc ganes de descobrir una nova galeria o exposició. Això a Barcelona no em passa de la mateixa manera per tots els motius obvis ( treballo, vaig cansada, tinc obligacions com tothom) però també perquè a NY l’oferta és tan àmplia i de tanta qualitat que és com un peix que es mossega la cua. Si vas un dia a un museu i t’agrada el què hi veus, l’endemà et vindrà de gust descobrir-ne un altre. Arribaràs a casa i llegiràs la crítica d’una nova sala d’exposicions i llegint la crítica a la pàgina del costat et recomenaran un concert. Buscaràs al google qui és l’intèrpret del concert i després al youtube buscaràs algun vídeo. Al flaix.fm trobaràs intèrprets semblants a aquells que tant t’han agradat i així….fins que de cop et despertis un matí i tinguis per primera vegada la sensació que estàs disfrutant de la cultura i que això t'està alimentant mooolt l'esperit. Em costa d'explicar.... La veritat és que la ciutat hi fa molt i els novaiorquins poden veure REM tocant improvisadament i de gratis a l'aiure lliure, a Vampire Weekend, una pintada de Haring al mig del carrer, David Byrne al teu costat mirant un concert o veure Hair a Central Park una calorosa nit d'agost! Hi vaig aquesta nit! Uaaa!

Vicky Cristina Barcelona a NY !!!!!!

Ahir vaig fer una de les activitats més emocionants des que sóc a NY. És agosarat dir això però n’estic convençuda. Després de tot el que els barcelonins vam viure amb el rodatge de Woody Allen, després de l’expectació que es va generar per veure “com ens hauria deixat”, després d’esperar amb delit –com sempre- una nova estrena d'Allen i de parlar-ne mesos i mesos ( que si hi ha cameos de famosos, que si el grup que sona l’hem entrevistat i reentrevistat, que si els quadres són també d’un pintor fins ara desconegut a casa nostra meravellós per cert, etc… ) ahir es va estrenar a 4 cinemes de Nova York Vicky Cristina Barcelona!
A mitja tarda ja vaig comprar les entrades i vam fer bé perquè tot i que aquí WA no agrada, genera rebuig i la crítica se’l carrega, no hi cabia ni una formiga. I potser la crítica hi ha ajudat. A diferència de Cannes, aquí ha estat mooolt ben rebuda.
El primer que he de dir és que vaig entendre un 70-80% de la pel·lícula i això és el que em va posar més contenta. La resta ho vaig entendre gràcies a un traductor particular ( això no té preu ) que amb paciència m’explicava algunes de les bromes i brometes que hi ha a la peli, una pila, sí. Per què? Doncs perquè crec que la pel·lícula és una broma, un burla de Woody Allen a tot i a tothom. Crec que se’n riu fins i tot d’ell mateix, de la trascendència, de les històries histriòniques i excèntriques, les seves! No explicaré massa més perquè el mes vinent s’estrena a Catalunya però no us espereu ni un gran guió, ni unes grans interpretacions, ni us prengueu seriosament la pel·lícula. Això sí. Espereu-vos trobar una pel·lícula que ara mateix, 12 hores més tard d’haver-la vist, encara no sé massa per què, però passa com passen els cosmopolitans! I no té preu veure un cameo del Bassas en una peli del Woody Allen en un cine del SOHO i amb americana blanca!! I sobretot la peli val la pena pel component eròtic entre tots plegats: Bardem, Penélope, Scarllett, junts, enrotllats..... És gairebé un vodevil, la típica comèdia "de portes".
Fans d’Scarlett Johansson prepareu-vos, això sí, per entreveure només! I pel que fa a Barcelona. S’ensenya tooooooooot el Gaudí que tenim! Els americans deuen pensar que les cases estan fetes amb rajoletes i dragonets. S’ensenya el Tibidabo!!!! El Tibidabooo! Què és el Tibidabo? Quanta anys fa que no anem al Tibidabo? I després una rambla de les floristes artificials i això sí algun detallet bonic com la terrassa ( Bar Orginial ) de davant del MACBA. Una Barcelona molt turística i retallada però Barcelona al cap i a la fi! I veure Scarlett Johanssson sortint de la Terminal B del Prat i veure-ho des del SOHO de Nova York té mooolta gràcia. La veritat.

Per cert abans d'ahir em vaig acostar fins al Cafè Carlyle on Woody Allen actua amb la seva banda cada dilluns a la nit. Me'n volia assegurar que era veritat que estava de vacances no fós cas que les informacions i els rumors no siguin cert ( per una vegada a la vida! jeje ) i el pugui veure...Però no. Torna la primera setmana de setembre i he de dir que pel dineral que et fan pagar el restaurant és fred. Ara el bar del mateix Restaurant és una delícia. Em van deixar fer fotos i tot!

Central Park (4)

Com reconèixer un turista

Encara avui quan m'aturo a un semàfor em sembla impossible el que veuen els meus ulls. Cada dia la mateixa estampa. Camino pels carrers 42,43,44,45 amb la Tercera Avinguda o Lexington o Madison o la Fifth!!! i la meva barbeta es comença a elevar, el meu cap inclinat nota les cervicals carregades d'abusar de la mateixa postura i els meus ulls s'obren com dues taronges. És llavors quan penso: com pot ser? Sembla un decorat!!! Com deu ser una ciutat amb edificis de 6 pisos? Ja no me'n recordo!

Balducci's

Després de 22 dies a NY encara hi ha coses de la llista que em vaig fer que no he vist. Tan elementals com el Top of the rock ( em dec reservar per una bona ocasió qui sap) i de tan poc turístiques com Balducci's. He de reconèixer que la meva obessió pels mercats té un punt fins i tot freak. M'agrada visitar-los, comprar-hi i sobretot impregnar-me de l'olor de la verdura i la fruita. Abans de venir, ara no recordo on, vaig veure una foto semblant a aquesta. Els supermercats Balducci's !!! De Balducci's n'hi ha més d'un i de dos a NY però només aquest està ubicat en un espai increïble, un antic mercat que han rehabilitat i ara sembla més aviat un palau on hi venen, a sobre, totes les pijades que vulguis: fruites exòtiques, de colors que mai has vist, etc etc. Balducci's no deixa de ser com Garden of Eden, Citarella o Whole Foods, els supermercats gourmet de NY ( es nota que aquí hi ha rics a manta perquè hi ha supermercats de l'estil Corte Inglés per tot arreu. Capbrabo aquí faria el ridícul ). Bé, doncs, Balducci's supera tots els altres supers pel meu gust però a sobre l'ubicació de Chelsea el converteix en un mercat reconvertit de visita obligada! I en general el barri s'ho val tot i que les galeries d'art, per mi, decepcionin...

Truman Capote, un misteri post-mortem

Una dels grans avantatges de viatjar sol és que coneixes gent. Avui preguntant com podia arribar fins a Brooklyn Heights Promenade ( un famós passeig de Brooklyn de cases tan precioses com cares) he acabat xerrant amb una noia d'uns 40 anys que estava passejant els seus dos gossets quan l'he aturada. Bé doncs, no només m'ha volgut indicar el camí sinó que m'ha acompanyat fins allà mentre ens hem explicat la vida ( estic assolint un nivell d'anglès que ja m'ho permet ! ) i després ens hem arribat fins a Dumbo perquè -segons em deia- Nugggia!! és imprescindible que vegis els lofts d'aquest barri! I hem passat el matí passejant sota un sol de justícia i he vist aquest barri de somni que es diu Brooklyn Heights on Tenesse Williams, Truman Capote i Thomas Wolfe hi van viure. Per cert és molt estrany això de la casa de Truman Capote perquè abans de topar-me amb la noia dels gossos he buscat i rebuscat la casa per Willow Street però com que m'havia deixat la guia a casa no sabia el número. Tot i així estava convençuda de la seva existència perquè diumenge fent un cafè amb uns quants badalonins em van dir que l'havien vist. Bé doncs segons els veïns a qui he aturat la casa de Truman Capote es va tirar a terra fa un temps. Total, me n'he anat del barri sense descobrir si hi ha o no hi ha la casa on el mestre va escriure "Esmorzar a Tiffany's". Ara mirant a google imatges veig com és però no sé si està actualitzada la informació i es va enderrocar fa dos mesos. Grrrr !!! Sabeu quan una cosa ja deixa de ser important però fa ràbia no tenir-ne una resposta? Doncs apa! La Nur tornarà a Brooklyn a comprovar-ho. Continuarà...

Glorieta t'enyoraré molt !!!

Dissabte, 9 d'agost.

Brunch de comiat a Lexignton.

La Neue i el MET

Ahir vaig anar a la Neue Gallery i avui al Museu Metropolità. Res a veure. Dues històries completament diferents. La Neue és un edifici petit i coquetó que té només dues petites plantes d'exposició d'art alemany i austríac. El MET necessites dos dies sencers i les dues respectives nits per veure'l. És monstruós. Excessiu. Com el Museu Britànic. Igualet. Amb temples sencers d'Egipte que no saps ni com s'ho han fet perquè vagin a petar allà i sales i sales i més sales d'art grec, romà, africà, precolombí, asiàtic, americà, islàmic, bizantí etc etc etc.... No s'acaba mai. Així que he anat per feina. M'he entretingut als segles XIX i XX com faig sempre per interès, m'ha agradat molt l'apartat de fotografia, he recordat com m'agradava Daumier, i Van Gogh, Picasso, més Miró, més Mondrian, més Pollock, més Kandinsky, més Warhol, i bla bla bla. Ahir en canvi vaig tenir unes sensacions mooolt més pures a la Neue. Dues plantes amb 4 klimt's, i 4 dix's i mobiliari de M.Breuer i M.Van der Rohe bàsicament. I amb 40 minuts vaig fer amb calma i tranquilitat les dues plantes i les vaig poder disfrutar molt més. Va ser curiós perquè d'entre el mobiliari de la Bauhaus i havia la famosa cadira mies (foto) que una hora més tard vaig trobar reproduida en un aparador d'una selecta botiga de mobles de Gramercy per 2.000 dòlars. I és que tan Van Der Rohe com Breuer van ser tan innovadors, tant trangressors!! fins i tot inventant-se tassetes de cafè, telèfons i taules de despatx que avui per nosaltres són l'última moda i aquests senyors s'ho van inventar els anys 30!

Centra Park ( 3) Un nou matí de footing...

Quina nit !

Si començo el post dient que ahir vaig viure una nit impressionant, increïble, meravellosa bla bla bla és probable que penseu: 1) ja coneixem la Núria que s'emociona i apassiona per tot i/o 2) No serà tant! Ets més andalusa! Doncs noooo! Ho prometo. NY té tanta oferta que et deixa bocabadat no només a mi! I tinc 3 testimonis! Ahir vam anar al Saint Nick's Pub a Harlem, un local de referència al barri en part gràcies a les -diuen- extraordinàries jam sessions dels dilluns a la nit. El Saint Nick's apareix a més a totes les guies turístiques i s'omple cada nit de blancs i de.....catalans! Ahir hi havia turistes en el primer tram de la nit però a partir de les 2 de la matinada ens vam quedar pràcticament sols amb ells. I qui són ells? Uf! Un pianista prodigi de com a mínim 75 anys i fins a 13 músics que anaven entrant i sortint de la improvisació que marcava el pianista. Una violoncelista posseïda, 2 saxofonistes brillants, un trompetista talentós, un bateria d'uns 80 anys en èxtasi i unes improvisacions de pel·lícula amanides amb la veu d'una dona imponent! Allà enmig, en família, i gairebé amb la sensació que ens estaven oferint un concert privat d'alt nivell, vam/ vaig viure una nit de jazz autèntica; vaig entendre l'amor, la passió i l'emoció que genera la música a les persones i el ritme innat que els negres porten a les venes. Vaig tenir la sensació, un dia més, de ser una privilegiada, d'estar degustant ART en majúscules i de tenir temps per admirar móns desconeguts i molt rics en una petita bombolla, d'un petit racó de món, en un humil bar, amb uns amics "molt divertits" i amb la sensació que ens havíem colat a la festa privada d'algú o com si la veiéssim des del forat del pany de la porta del davant. I a part de despertar-me aquest matí amb Tracy Chapman (de la petita llista de música que tinc al PC) m'han agafat unes ganes bojes d'investigar més a fons possibles rèpliques barcelonines del jazz que es cou a Harlem. Com pregonen algunes samarretes i gadgets "Harlem és el cel".

Sex and the city!

Aquest post està dedicat a totes les amigues que fa dies que em pregunten si ja he fet de Carrie! Taxán! Ahir a la nit vaig ser al Rooftop bar de la 230 Fifth i em vaig demanar un Cosmopolitan! Hi vaig anar amb la Glòria i vam al·lucinar. A l'entrada de peu de carrer ja hi havia cua i uns quants vigilants que decidien qui mereixia entrar i qui no. Al seu costat una llista penjada amb tots els requisits per poder entrar: prohibides les flip flop, prohibides les gorres, les sabatilles esportives, els pantalons pirates, etc etc etc. Vam

entrar...Un cop al bar la Lucy!!! ( Hi! this is Lucy! I will be you waitress!) ens va donar un menú on el preu més barat era un vodka Absolut per 230 dòlars. Després d'un segon ensurt vam descobrir que era el preu de l'ampolla ( que déu n'hi do) . Per 25 dòlars + 3 de tips vam degustar un malibú amb pinya i un, ho he de reconèixer, deliciós Cosmpolitan ! Perfecte! Passava com aigua i com que no havíem menjat res ens va costar pujar les escales que et porten al pis 20 on hi ha una terrassa amb milions de milionaris/es reals o postissos que diuen amb veu dolça i com si es trenquessin: Oh my god! Tot molt cool i el millor, les vistes. Com dèiem, però, amb la Glòria.....un cop a la vida està bé, ni que sigui per veure com viu certa gent. Ara bé, ja els ho regalo! Això sí: el Cosmpolitan d'ahir no me'l treu ningú i fer de pilingui per una nit....tampoc!