Nova York. 2

Acabada d'arribar de Nova York descric unes primeres sensacions. Deixo que les mans teclegin....
Neu, fred, vent, blanc, pelat, inolora, decorada, ombrívola, luxosa, còmoda, sorollosa....Així he vist Nova York en aquest segon viatge, a l'hivern. Hi he anat per treballar a diferència del viatge per plaer que vaig fer aquest estiu. Això m'ha situat en un cèntric hotel i en un context, imagineu-vos, completament diferent al de Harlem. Menys sol. Això d'entrada! Molt menys sol que el de Manhattan on les piseries ( paraula badalonina) molt més baixes em permetien prendre el sol. O, com a mínim, els rajos! M'allotgen a la planta 35 i sabeu què veig quan miro per la finestra? Edificis més alts, off course. Noto que l'anglès s'ha tornat a rovellar però em noto menys vergonyosa, més descarada... menys encorsetada. El fred de l'hivern, tot i els 18 graus del primer dia, anul·la el 90% de les pudors d'oli fregit dels carrets i locals de menjars. Tot em sembla una mica més car tot i que enganxo unes bons dies i el canvi està a 1,40. Central Park té un color taaaan diferent! En canvi, Harlem continua exactament igual. Al carrer 116 el bar Society continua sobrevivint a la bastida que el tapa de dalt a baix per les obres d'un preciós edifici que hi estan construint al damunt. Al mateix 116 hi continua havent la xerranca feta de guix al terra. A la sortida de la línia taronja continua regalimant aigua d'una canonada mig esquerdada i el Conway de la 114 continua fent rebaixes i la gent en surt amb sacs de roba a 4 dòlars. Al Soho em sembla veure més bars que anuncien "cafès espresso's". N'hauran après? Sortint de Manhattan pateixo la rush hour i per ben poc agafem l'avió.

Nova York torna a despertar-me el bo i millor del que he sentit els darrers temps i en aquest segon viatge, la paeixo. I torno amb ganes de visitar-la anualment ( pá pedir! ) però sense l'ànsia d'haver-hi de tornar amb urgència com si cada minut que la tinc llum m'estigués perdent alguna cosa molt i molt gran, com em va passar en el postestiu.

P:D: I he vist nevar tot i que no he vist com quallava la neu com ho deu haver fet les últimes hores amb la bona sort que uns quants milers de turistes s'han quedat atrapats a l'aeorport després de la cancelació de 650 vols. Oh! pobrets!

Què, les audiències?

Aquest vespre m'ho ha preguntat mon germà, al migdia un company de professió, abans me mare, a l'hora del cafè una bona amiga que treballa al matinal de Catalunya Ràdio. Això vosaltres, li he dit. Què? La millor ha estat me mare que m'ha explicat que en Sarsanedes ha sortit per la tele a dir que eren líders i que havien augmentat la Cati i Icat. M'ho ha dit sorpresa per l'èxit i convençuda del triomf de Catalunya Ràdio. M'ho explicava mentre aparcàvem el cotxe atabalades. M'ha mirat demanant que li obrís els ulls amb una explicació periodística dels fets i just en aquell moment sonaven els "pitus" de les 16h. He engegat a corre cuita la ràdio i he posat el butlletí de RAC1. Ella continuava parlant i argumentant com si li donessin corda i de cop li he fet: tssssssss! calla i escolta. La tercera notícia eren les audiències, les audiències interpretades per RAC1: "Som líders 11 hores seguides: de 9 del matí a 8 de la tarda. Basté en guanya 120.000, el Versió es consolida i bla bla bla". A les 16'05 me mare: "No ho entenc!", ha dit alçant el to i ha afegit: "qui menteix? diga-m'ho tu que t'hi dediques". M'he posat a riure i li he dit: demà et portaré les xifres exactes i així ho podràs interpretar tu mateixa. Els números no enganyen.

ONADA 2007 DESEMBRE ONADA 2008 DESEMBRE

Catradio matí 405.000 342.000
RAC1 matí 151.000 271.000
SER matí 269.000 265.000

Catradio tarda 73.000 63.000
RAc1 tarda 116.000 128.000
SER tarda 82.000 85.000

El més fotut de tot és que costa creure amb unes xifres que s'extreuen a partir de només 25.000 enquestes a tot Catalunya. Haurem d'esperar què diu el baròmetre que tot i que està finançat per la Generalitat, n'entrevista 40.000 i a més es formulen preguntes més apropiades, variades i completes. Un altre punt a favor és que el baròmetre el dirigeix el sociòleg Salvador Cardús a qui definiria com a bon professional i millor persona.

Ara bé i sobretot....

Que no mori la ràdio!


P.D. El que és de jutjat de guàrdia és que històricament en això de les audiències ningú perdi mai. No vull sentir cap d'aquests periodistes que sempre guanyen dir ni piu a les pròximes eleccions quan els polítics a la nit electoral facin exactament el mateix. I a més! En aquests cas no hi ha ni tan sols una llei d'hont que ho pugui justificar!

Grand Central Hotel ( Edifici Cambó)

Avui he estat en aquest lloc meravellós on des d'un aparent ridícul 7è pis de l'eixample s'hi podien contemplar les teulades més pròximes i la torre agbar, les torres mapfre, l'estació de França, Santa Maria del Mar.....La piscina té aquest efecte visual que sembla que l'aigua hagi de regalimar per la façana però un cop t'hi apropes hi ha un esglaó. Per a festes privades, ja ho sap senyoreta, m'ha comentat l'Arianne, una noia molt espavilada responsable de màrqueting del Grand Central Hotel, l'antic edifici Cambó que fa 3 anys un dels néts va decidir reconvertir en Hotel. La sra. Guardans encara viu a la planta superior i l'hotel, de 4 estrelles i mitja és un d'aquests hotels botique que en diuen. Poques habitacions, totes exteriors i molt confort. La veritat és que val la pena i el restaurant encara més. Menú a 21 euros per dinar i sopar també els caps de setmana amb les millors delícies de Ramon Freixa i els ingredients acabats de comprar a la Boqueria i Santa Caterina.
Total! Res a envejar al 230 de la fifth Avenue, la veritat! Allà veus l'Empire, d'acord. Però no tens aquesta piscina ni una església del segle XIV al teu davant!

El barri gòtic és un descobriment constant....Molt a prop d'aquí hi viu l'arquitecta italiana Benedetta Tagliabue a qui vaig entrevistar dies enrere. Una de les cases més estranyes i impactants que he vist mai en un edifici, com el Grand Central, de sostres alts i pati interior. 100% Eixample, 100% Cerdà.

Aisssss Barcelona....

Treure la pols per posar-ne de nou

Són dies de Nadal, són dies de trasllat, de canvi, de comiat i benvinguda, de treure la pols a les estanteries perquè les traslladin a un altre lloc on trobaran pols nova...Són dies per a fer molta neteja i donar roba i , fins i tot vendre-la! en fires locals, de donar llibres ( a la Biblioteca ja no en volen de tants que en donem i potser de tant dolents que són alguns! ) , de fer buidatge i netejar esperit. No hi ha res com l'exercici "del prescindible". Els records enganxen fins que fan nosa. Avui és un dia en que tot em fa nosa i me n'oblido de la poca memòria que tindré sense l'ajuda d'alguns objectes. Reviso les fotos. Aquí no hi ha neteja possible. Les acabo d'ordenar totes. Deixar un espai genera sempre una remoguda interna però en aquest cas feia falta ja fa molt temps. De totes les nits viscudes aquí em quedo amb aquesta: la nit del meu aniversari... Aquest lloc m'ha ensenyat una cosa molt important: per molta casa que hi posis, si a dins no hi ha la felicitat que busques, no la desitgis. Aquesta és la lliçó que m'emporto de la gran casa de Tiana. Això sí: com diu el meu germanet: fés moltes fotos....la casa era molt bonica. Me'n vaig a un altre indret on hi cabran moltes menys flors però que segur que sobreviuen més que les de la casa gran. I així....aprenent....anem fent...camí.

Marxo de Tiana

Després de molts mesos de reflexió, marxo de la casa on visc i marxo de Tiana. A partir de l'1 de gener viuré a Badalona, al barri de Bufalà, des d'on intentaré continuar escrivint al blog, si m'ho permeteu, amb el mateix títol. Encara que per uns metres no visqui al poble, sempre el portaré al cor, hi continuaré tenint el gimnàs, el Casal, la mare, i tots els racons, carrers, places, i comerços que m'han vist créixer i gairebé néixer. Viuré a un pis bonic bonic, novet novet, pleeee de sol i en un barri ple de vida!!! Ara sabré què significa anar a comprar sense haver d'agafar el cotxe i anar a prende una cervesa i tornar a casa caminant!!!

Abans del trasllat però passaré per Nova York on, amb la Casa de les llengües, anirem a explicar al món com d'important n'és la diversitat lingüística. I de pas intentaré retrobar-me amb el piset que en Graupera està cuidant a la 115 amb la 7a avinguda. Ara ja deu fumar al menjador mentre fa les tertúlies del Basté. A l'estiu fumava a la finestra del lavabo i allà, entre el wc i la banyera, petàvem la xerrada....I aniré a la 66 a buscar en Miquel a veure si em convida a l'italià deliciós del costat de casa seva on no hi he sopat mai però ell se n'ha fet un fart de vendre-me'l com un dels millors restaraunts italians de la ciutat! en comptes de convidar-m'hi tu creus?! I aniré a veure la Rosa a Queens o potser quedarem al Soho....i i i i ......sobretot aniré fins a la NYPL a rescatar l'Emma sota una muntanya de llibres o l'esperaré al Bryant Park. No no. Millor. A l'Oyster, on ens vam conèixer. I de pas, com que em quedarà molt a prop, aniré a la Rennert a trobar la Jashmine, la meva profe d'anglès!

I després no tindré temps per a res. Bé, si. Per anar al MoMA on fem l'acte cultural amb la Casa de les llengües i on la farem ben grossa amb en Joan Ollé i FOCUS. En tindreu més notícies el dia 13 de desembre comprant-vos el diari...

Eva Armisén

Fa uns anys la vaig descobrir en un programa de televisió. La seva obra em va meravellar. Sempre més l'he seguit de reüll, a la Sala Iguapop, als discos del seu estimat....A ell el vaig descobrir amb el disc "Mentider". Ja sabia que eren parella. Al programa de tele em va ensenyar, fins i tot, l'estudi ple de quadres d'una casa amagada al Montseny que sempre més he retingut al cap. Fins llavors no em vaig interessar per ell tot i ser veïns (a Tiana no pas al Montseny) i haver viscut de molt a prop la seva etapa de més projecció i tan allunyada del seu món naïf ( Recordo les fotografies de la portada del disc del Chaval al meu carrer ). Un món que han creat plegats tots dos i que segueixo amb entusiasme des de llavors. Parlo d'Eva Armisén i Marc Parrot. Aquests dies, inusualment, enmig d'interiorisme de luxe, Eva Armisén exposa la seva obra a Casa Decor en forma d'estores. I anys després la seva obra em continua enamorant. Avís per a navegants per si mai m'heu de comprar una tassa, un bol de ceràmica o una estora voladora ( de somni no real ) que sigui de l'Eva plis! Per primera vegada i un cop en Marc se n'havia anat, m'hi vaig acostar i em vaig confessar: Hola Eva. Sóc molt fan teva. Sóc periodista i algun cop he entrevistat a en Marc, sóc de Tiana. Però ja li vaig dir un cop a ell: jo de qui sóc fan és de tu! Quan encara no havia acabat la frase em vaig notar, de cop, les galtes caleeeeeeeentes! I vermella com un pebrot vaig escriure la meva adreça al llibre de visites i així vaig tenir l'excusa per amagar el cap i les galtes que em bullien! Però....a tots ens agrada, crec, que ens diguin aquestes coses siguis més o menys reconegut. Crec que per això ho vaig fer.
Total, no us perdeu www.evaarmisen.con. Enmig de les muntanyes aquesta parelleta "somia" el seu propi món que intenten fer realitat cada dia amb molt d'amor. A les obres i les cançons queda reflectit i m'identifico en cadascuna de les Eves dels quadres: somiadores, petites i grans alhora, esperant prínceps blaus, estimant i explicant contes, vivint una història romàntica, familiar, font-vella! Com a mi m'agrada.

"No m'estiris del fil que em fas mal

no em recordis que estic descosit

que no veus que el meu cor estripat no ha trobat el seu lloc

al meu pit?

no és que vulgui amagar cap secret

però que em vegis desfet tampoc vull,

no m'estiris del fil que ja és tard

ja he provat a ser com sóc i no m'ha funcionat.

Mira'm, sóc tot el que tu t'imagines,

i si en vols saber més somia'm

que seré com m'has somiat.

Toca'm entre la pell i la roba

com esborrant de la sorra

les petjades que ha deixat

tant d'amor espatllat.

No m'estiris del fil que em fas mal

no em recordis que estic descosit

que no veus que estirant i estirant

només fas aquest nus més tupit.

No és que vulgui oblidar els meus records

no és que vulgui canviar el meu destí,

no m'estiris del fil que ja és tard

ja he trobat el valor, no em fa por ser covard ."

Me'n torno a Nova York!!!

Només hi seré una setmana! Però què coi! Torno a Nova York! La cita serà d'aquí un mes. M'agradarà molt explicar a través del blog què hi vaig a fer i com sento el retrobament.

P.D. Obama i l'hivern m'oferiran una altra NY. Segur que hi trobo diferències i nous estímuls que ja començo a olorar des de la distància...

Refugi 307

Des del mes d'abril de l'any passat al Refugi 307 de Nou de la Rambla s'hi programen visites guiades durant els caps de setmana. Avui hi he anat i he vist per primera vegada un refugi de la guerra civil espanyola. Dels 1.400 que hi va haver a Barcelona aquest és l'únic que es pot visitar. I no diré que "val la pena" com si fós un museu. La qüestió és que no entenc per què l'Ajuntament no en fa més promoció i així tots els que afortunadament no vam viure ni tan sols la postguerra veiem -amb els ulls i no les orelles- com els nostres avis i besavis es van protegir dels bombardejos l'any 37 i 38. Passejo per un túnel subterrani fet amb volta catalana i miro a cada racó i m'imagino els rostres dels homes, dones i nens -2.000- que esperen que torni a sonar aquell xiulet que els diu que el perill se n'ha tornat a anar. I així durant dos anys. Avui he notat a la pell la humitat d'un espai que no era de pel·lícula. Durant la visita m'ha sorprès que la guia anomenés tantíssimes vegades que el refugi està encara mig tapiat i ensorrat perquè no hi ha pressupost per continuar excavant cada racó amb l'ajuda dels arqueòlegs. Em sembla una vergonya que es destinin tantíssims diners per alguns museus que ja tenen la publicitat feta, que, fins i tot, n'estiguin projectant i aprovant d'altres d'innecessaris i que, en canvi, posin traves a projectes com el Centre Cultural de Santa Mònica i que, sobretot, l'únic refugi antiaeri obert de Barcelona només es pugui visitar parcialment per falta de pressupost i per tant d'interès. La Guerra Civil està de moda per depèn de què.

El Refugi antiaeri 307 és un testimoni excepcional. Aneu-hi!

El millor dels blogs

El millor blog de NY escrit per un català és a la vegada el blog d'un bon amic que, a la vegada, és el culpable del meu enamorament per NY i potser també de les ànsies amb què una servidora escrivia al blog quan hi era. Aquest culpable, doncs, ha estat guardonat amb els Premis Blocs Catalunya i que divendres es van lliurar a Girona. Quan el visiteu ja no us en desenganxareu mai més! Felicitats Miquel!

http://www.llumenera.com/

http://www.premisbloc.cat/

Kleenex a domicili

Treballar des de casa té moltes coses bones i algunes de dolentes. Els teleoperadors descobreixen que hi ets i,per tant, et truquen dia sí dia també. Els dilluns, ONO. Els dimarts, JAZZTEL, etc. Tots des de números desconeguts. Començo a ser experta del tipus de trucada, l'hora en què truca cada companyia, la promoció que em voldran vendre i sempre sempre els demano o bé "que vull ser atesa en català" ( tipus deixar sense paraules) o bé que m'apuntin a la llista de les "persones a qui no trucar mai més" (tipus amenaça) i ells se'n foten de mi i el més amable que em diuen és que "todos dicen lo mismo. Mañana chata te volveré a llamar" i la trucada acaba amb un riure maquiavèlic. Però avui m'ha passat una altra cosa que no sabria si no treballés des de casa. 3 individus ( 1 home i dues dones ) com diria la iaia "amb pinta sospitosa" han trucat a la porta de casa. El primer que ha dit el noi, d'uns trenta llargs, ha estat: No se asuste i a la mà duia uns 5 paquets de mocadors de papers per vendre. Li he dit que no i he tancat. Mentre em parlava feia el gest de voler traspassar la porta. M'he espantat per un moment i no em considero una poruga. Però òstia! quin ensurt! i en aquell moment, a més, portava l'abric posat i la bossa a l'ombro perquè sortia de casa i m'he esperat uns minuts al darrere la porta. Així de cagadeta. Després he anat al despatx i des d'allà amb els porticons mig tancats he observat què els deien els veïns de les cases del costat. Dues veïnes han comprat sense pensar-s'ho ni un moment i una tercera ha cridat des del balcó dient: Ya le he comprado antes a tu amiga. Quan he sortit al cap de pocs minuts eren al cap del carrer i dos noiets d'uns 15 anys que caminaven en paral·lel a mi remugaven: són ocupes que miren si aquella casa està ocupada. Però la meva àvia diria que "no tenien pinta d'ocupes". O potser la desconfiada sóc jo. Tan és. No m'ha agradat que em truquessin a la porta de casa per vendre kleenex. Potser és falta de costum però des d'avui he decidit tancar millor la casa de com ho feia fins ara. I la pinta, iaia, era ben bé per sospitar. Potser és que a paradisos com Tiana no estem acostumats a aquests "costums" i potser ja estan més que extesos i vosaltres farts de patir-los. No ho sé. Ja m'ho direu.

Oriol Oriol Oriol !

A cada espectacle et superes. Cada vegada que et veig n'aprenc més de tu. Et segueixo d'aprop. Et ressegueixo de fet i, de mica en mica, em faig experta dels teus gestos, les teves virtuts, el teu ventall inacabable de rostres, expressions, personetes i personatges. De les teves cordes vocals. A cada obra reso perquè vibrin i cantis i t'acompanyi el piano d'en Xavier i et senti cantar en francès i no entengui un borrall però em posis la pell de gallina sigui la vie en rose o qualsevol gargots estrafolari improvisat. Tan és. Et menges l'escenari i aquest cop amb l'Isaac Alcayde desbordeu! en el bon sentit. Quantes vegades es deuen haver representat Les criades de Jean Genet al món? I en quantes de les representacions les criades eren de pèl al pit? Doncs diu Genet: `Si debiera hacer representar una pieza teatral en la que actuaran mujeres, exigiría que estos papeles fueran interpretados por chicos adolescentes y se advirtiera al público por medio de un cartel colgado a la izquierda o a la derecha del escenario durante toda la representación. No hi ha hagut, doncs, millor criada que tu home! Bravo!

P.D. L'Oriol Genís actua aquests dies a la seva sala, la Muntaner amb Genet-Les criades. No us la podeu perdre!

Si voleu art de veritat.....

Després de la monstruosa escultura de Lesseps us recomano passar per la Fundació Vila Casas. Els badalonins/montgatins germans bessons Santilari hi exposen tota la seva obra en una retrospectiva titulada "Realisme contemporani". Els entrevisto la setmana vinent i tinc ganes que expliquin justament això que dic que fa tant mal de l'art contemporani i és aquesta obsessió -ara crec que ja una mica obsoleta- per l'art abstracte com a única via vàlida d'art contemporani. Per què el realisme no es considera art contemporani diuen ells? Per què l'art contemporani només pot ser una forma estranya i difícil de desxifrar o una esquitxada gruixuda de pintura al damunt d'una tela que com més gran més impressiona? Els germans Santilari dediquen hores, dies, mesos i anys a fer una sola obra. A partir d'una foto reprodueixen un realisme que fa fredar. Són contemporanis. Als seus bodegons hi apareixen tetrabrics i no farcells i als seus retrats les dones parlen per mòbil i sostenen un mp3. Per què això no està ben valorat com a ART CONTEMPORANI? Afortunadament no tothom és tan ruc i estan molt ben valorats sobretot fora de Catalunya, per variar. I és tan d'agrair que siguin planers i no uns "volats" com s'entén i es valora que han de ser els artistes. Mireu quina claredat! L'art explicat així agradaria a més gent! http://www.youtube.com/watch?v=CtfUe1olrck

P.D. L'expo es pot veure fins a mitjans de novembre.

La Plaça Lesseps!

De tant irreal com sembla, fa riure. Heu vist l'estructura quadrada enorme metàl·lica que han instal·lat davant de la Biblioteca Jaume Fuster? És com una porteria de dimensions dinosàuriques. No té nom i a sobre alimenta als incrèduls que es miren amb constant escepticisme l'art contemporani que no té res a veure amb aquesta cosa de mal gust. No hi ha dret home!

Gratacels indesitjats

Sortint per la boca est de la parada de metro de Vallcarca m'he trobat amb un nou exemple de la Barcelona més temuda per aquells veïns com els del Coll i Vallcarca que veuen com el seu barri s'omple de grues perillosament altes des de fa uns anys. L'última macro construcció la trobareu tan bon punt sortiu del metro a la mateixa Avinguda Vallcarca en direcció plaça Lesseps. Si hi passeu amb cotxe us costarà de veure però si hi aneu caminant i us col·loqueu a la vorera en direcció muntanya podreu contemplar la pintura acabadeta de llençar de l'edifici acabadet de construir. Sembla que al darrere hi ha la mateixa Associació de veïns que n'estan tips de veure com el seu barri també forma part de la "nova ciutat dels gratacels". I parlant de gratacels, a finals de mes s'innagura el Barceló Raval Hotel. L'altre dia passejant per la Rambla del Raval vaig decidir aturar-me davant de l'edifici per primera vegada. Fa 38 metres d'alçada, canvia de color en funció de la intensitat de la llum natural i està construit amb "plaques translúcides". El nou cilindre barceloní ha esdevingut el símbol de la gran transformació del Raval però alhora és una construcció que s'integra amb dificultat a l'espai i les vivendes contígues. Habitatges, per cert, que ja no tornaran a veure el sol. Això sí. Com als millors i més alts edificis de NY, el Barceló tindrà un "roof bar" a l'última planta on s'hi ha habilitat una meravellosa terrassa de 360º. Esperem que no només sigui pels clients i l'illa Robador la poguem disfrutar tots, almenys, des de les alçades.

Passejant per Barcelona...

No hi ha res com disfrutar de Barcelona un asolellat divendres de setembre després de 10 anys sense saber com deu ser un matí d'un asolellat divendres de setembre a Barcelona perquè estàs tancat a una oficina, com diem en argot radiofònic, "arrencant temporada". I així fins a 10 o 12 temporades seguides.

Deia....No hi ha res com llevar-se d'hora un divendres asolellat de setembre, agafar el tren, veure com surt el sol, resseguir la línia del mar a l'alçada de Badalona, tancar ben fort els ulls quan passes pel Port....i plantar-te a les 9 en punt del matí amb dos diaris i dues revistes sota el braç al bar "tan Amélie" de prop de la facultat de periodisme de la Pompeu on sempre que podia hi passava estonetes ara fa uns 4 anys. M'hi dirigeixo expressament com si de sobte volgués recuperar les sensacions mentals i corporals de llavors. A les 12h. pujo per la Rambla ( fa un sol de justícia!) i el primer que faig, després de taaant temps desitjant-ho, és creuar la Boqueria. No m'aturo a cap parada. No compro res. Només oloro. Surto per la part del darrere, faig esses per topar-me amb els aparadors del carrer Elisabets i penso: Elisabeth Street era un dels millors carrers del Soho i Elisabets és un dels millors de Ciutat Vella. Què bonic!, penso. Arribo a la capella del MACBA on hi exposen, obres d'artistes de l'anomenat "minimal art" ( consolidat el 1966 a NY). Durant 18 minuts Gordon Matta-Clark em captiva amb el seu curt no per la raresa del document en sí sinó pel contingut. L'urbanisme de NY del dret i del revés! El curt m'hipnotitza. Deliciós Manhattan que et trobo també a l'Habitat, en un d'aquests quadres fets amb tela a partir d'una foto i pel qual me'n demanen 175 euros. Més tard entro al Happy books i a l'apartat de viatges me n'adono que Barcelona se sap promocionar més que NY a NY. Les estanteries de guies sobre la ciutat, llibres de Gaudí i rutes de tot tipus, ocupen bona part de la secció de viatges.
Passo per davant de l'Starbucks del triangle, el primer que veig des que he tornat. Se m'encongeix una mica el cor i me n'adono que al costat hi ha un Subway, la cadena de menjar ràpid que també té una franquícia -veig més tard- a la Ronda St. Pere. No sé si n'hi ha més però és el primer cop que m'hi fixo després de trobar-me un Subway a cada cantonada a NY. A simple vista diria que a Barcelona aquesta cadena no ha fet fortuna. Em compro el Time Out i veig que tinc temps encara, fins a finals de setembre, per veure la magnífica expo de l'MNAC de Duchamp, Picabia i Man Ray arribada directament de la Tate Modern, l'expo del CCCB sobre instantànies de Magnum i les nits del macba un dijous o un divendres d'aquest mes on, per 3,5 euros, pots veure l'expo de Nancy Spero i Francesc Torres i gaudir de la terrassa del Museu.

P.D. A diferència de NY, avui no portava càmera i hagués fet fotos a cabassos. Greu error!

Mai es pot dir: d'aquesta aigua no en beuré

Si si. Ho admeto. Rieu rieu. Procediu! No tinc cap excusa. No m'he esforçat ni a pensar-la. Teniu raó. He estat mesos criticant els blogaires i no només NY m'ha servit d'excusa per obrir-ne un sinó que vaig dir que el tancava i he aguantat.....mmm......una setmana? Sort que no m'hi vaig jugar res amb ningú i que vaig deixar una porta oberta a la possibilitat de tornar! Bé, de fet, massa prejudicis! Això és el que tinc. Tampoc hauria de demanar perdó per fer una cosa que em ve de gust. I em ve de gust per tres motius: perquè de sobte se m'ha despertat una petita necessitat d'escriure regularment perquè els blogs -com sabeu els que en teniu- generen unes rutines, sovint, molt positives ( t'obliga a ordenar idees i t'ajuda per a recordar moments). A més, tinc una imperiosa necessitat de comunicar-me amb gent més o menys propera. Ah no. I sobretot! 4 motius no 3. Perquè per fi TINC TEMPS! per fer moltes de les coses pendents que sempre havia volgut fer! I això ufff....no es pot ni explicar com em fa sentir!

Així que...amb timidesa i humiltat....Aquesta és la segona part del blog Tiana-NovaYork que tindrà el mateix nom perquè no hi ha espai físic, localitat o territori que m'enamori més i em faci més feliç, per raons moooolt diferents, que Tiana..... i Nova York.

Per començar la nova etapa...Podem jugar a les 8 diferències! O a les 800.000!

i fins aquí....

Com sabeu aquest blog el vaig obrir per escriure el relat d'aquest viatge tan meravellós que he fet i avui, tal com estava previst, "tanco" el blog. No descarto que en un futur pròxim m'inventi alguna altra excusa per escriure. El fet que ho llegissiu em generava una petita pressió positiva i alhora m'ha ajudat a ordenar les idees. Potser en algun projecte laboral que tinc al cap podria tenir sentit un altre blog.....En tot cas estic molt agraida per tots aquells que l'heu seguit amb el mateix entusiasme que l'he escrit i he viscut la ciutat. No cal que us digui que NY és fantàstica i que heu de visitar-la si encara no ho heu fet oi?!!

He estat un mes i mig a Nova York....però he tingut la sensació que hi vivia des de feia un any. L'he segrestada i l'he absorbit tant com he pogut. I l'he cremada. En el bon sentit. Nova York no és una ciutat fàcil però NY és una ciutat que et fa sentir viu i, sobretot, atent. NY té la capacitat de generar-te inquietuds culturals i per això NY és una oportunitat única. Cadascú es construeix el seu NY. Aquí hi ha totes les teles, mides i colors perquè cadascú se l'ha confeccioni a mida. NY és, per a mi, la ciutat desacomplexada d'un país acomplexat que ens ha fet acomplexats a tots. Nova York és la constatació que el somni americà, existeix.

Gràcies a tots els que heu fet possible aquest viatge. En Carles per animar-me a venir, en Bernat per oferir-me casa seva, en Miquel per deixar que em colés en aquesta festa irrepetible. Gràcies Xavi M, Teresa, Glòria, Montse, Rosa, Jordi, Xavi G. i tots els que ens heu visitat i amb qui m'he creuat en aquest viatge. Sou el meu Nova York!!!


Fins aviat!

Per completar l'àlbum....

En Jofre, la Mònica, en Miquel, la Montse, en Jordi i la Núria.

Racons de pel·lícula. Cafe Colonial. 276 Elisabeth St. with Houston St.

El que menys trobaré a faltar. Ditxoses rush hours.

13'40h. Per última vegada.....

Rosa, Montse! Us trobaré molt a faltar! Últim expresso a l'Starbucks

116th st at Adam Clayton Blvd. Els meus barris...

Serrells de NY

Ahir al Society mentre em prenia un dels meus últims lattes a NY la noia del costat teclejava el seu MAC ( fabulós MAC!) i en una de les finestretes desplegades ( i no pestanyes!) seguia els discursos menors de Denver a l'espera de l'aparició de la Hillary.

Ahir a les 12 del migdia a tres quioscos de la Second Ave s'havia esgotat el New York Times.

Ahir al metro els senyors de la meva esquerra i dreta discutien sobre "El show de Denver" com si fós l'última entrevista del David Letterman.

Ahir tots parlàvem d'Obama, de les filles, la germanastra, el cunyat i la Michelle!!!

Ahir tot el món va aprendre que potser "la bona és la Michelle" com diu en Jordi Graupera.

Ahir gent de Catalunya estava desperta a les 4 de la matinada per seguir en directe per la CNN el discurs de Ted Kennedy.

Ahir en Xavi Vilà va treure declaracions en exclusiva de l'assessor d'Obama a qui ha entrevistat per Catalunya Ràdio.

Ahir llegia que hi ha gent que ja estan farts i cremats i que tant d'Obama fa que sembli que ja hagi estat president dels Estats Units molt de temps.

Ahir llegia d'algun català voluntari de la campanya dels demòcrates el mes de novembre.

Ahir pensava que el novembre viure a Nova York seria molt emocionant....

Ahir pensava que......demà me'n vaig.

Brooklyn forever

Sóc una fan de Brooklyn! Bé, com tothom. És la nova moda i si hi visqués no trepitjaria Manhattan. Brooklyn és immens però l'interès em penso que es concentra bàsicament a Williamsburg ( Willyburg en diuen) i Slope. Botigues de discos i llibres de vell, dissenyadors emergents, galeries estranyes. Tenen un Central Park i tot en "miniatura" ( El Prospect Park, que per nosaltres segueix sent inacabable!) i una Fifth Ave i els carrers es diuen igual i tenen esglésies presbiterianes i..... i.....i...... !!!! I love Brooklyn!

Prospect Park. Slope. 17'00h.

Rècord. 9th st at 7 ave. Slope. 16'30h.

Casa particular. Bedford Ave. Williamsburg. Gran lema de vida!

Vistes des del metro a Williamsburg bridge.

El primer "cortado" de NY amb cor inclòs.

The Beit, coffee and espresso bar. Bed Ave.

David Byrne's creation. A més de músic, blogger,

productor, fotògraf, director de cine, etc. també es dedica

a fer obres d'art originals per la ciutat.

NY, un oasi demòcrata

Ahir a la nit vam anar a un concert ( free ) de la Patti Smith al Lincoln Center. Fabulós. Allò que sempre s'explica que a NY a l'estiu es fan concerts a l'aire lliure de primeríssimes figures i gratis? Doncs si! Per poc però al final els meus ulls ho han vist! Quina dona! Quin concert i quin luxe!....En aquesta ciutat sembla que no valorin el que tenen o potser és l'excés d'oferta. Mitja hora abans del concert vam trobar seient en un lloc increïble i vam veure'l assegudets i la mar de xulos. El públic era tan demòcrata com la mateixa Patti Smith que va fer alguns crits de guerra en contra de Bush. I, Denver a part, ja fa dies que a NY s'hi respira una obamamania divertidíssima! Les botigues venen tot tipus de merchandaising! Botigues com el Zara allà eh! Si el país hagués de decidir en funció de NY mare meva! McCain ja podria anar desfilant!

Furniture

Em fa tanta gràcia aquesta paraula! Les botigues de mobles! No us n'havia parlat fins ara ( què estrany!) però pujant des d'Union Square per Broadway hi ha Gramercy Park i Union District i Flatiron District...però jo no utilitzo cap d'aquests tres noms. Jo en dic: el paradís! A part dels restaurants que ja vaig comentar que hi ha en aquesta zona hi ha també botigues de mobles precioooooses! L'estil vintage i provençal, el blanc lacat, el verd esgrogeit i l'últim de l'últim en interiorisme és allà! Hi ha botigues que semblen concessionaris de porches on ja no goses entrar però n'hi ha ( com la de la foto) que són una delícia! I què té de novaiorquí aquest post? Crec que res però penso que si voleu portar una tassa de regal aquí n'hi ha de bastaaaaaant més maques que les I love NY.

Sopar de catalans

Ahir, últim dissabte de la meva estada a NY, vam fer un sopar amb una vintenta de catalans en un jardí preciós de l'Upper East Side on hi viu en Miquel, el nexe d'unió entre tots els presents. El menú no era pa amb tomàquet tot i que vam prendre Ratafia d'un olotí que hi havia a la festa. Boníssima. La resta del menú era molt mediterrani però el jabugo ens el vam haver d'imaginar. Després vam anar al Beauty Bar, a la 14th st entre la Tercera i la Segona Avinguda, un local que era una antiga perruqueria i que encara manté els antics "bombos" per a les permanents. El millor és que quan entres fa moooolta olor a acetona perquè fan manicures a les tantes de la nit i t'ofereixen una beguda per 10 dòlars+ la manicura. Aquesta ciutat s'ho pot permetre tot...
......amb en Xavi i la Xènia

Les últimes hores...

Peter Tunney gallery. 52th st. Midtown.
Quadre fet amb caixes de llumins.

Richard Prince. 1983. Skarstedt Gallery. Upper East Side.

Privilegiats balcons

Martin Lawerence Gallery. 457 Broadway (Soho)

New York Post

El fenòmen Abercrombie

Em veig obligada a escriure aquest post després d'uns dies de bombardeig per totes bandes d'aquesta famossísima marca. Fa una setmana la vam visitar i vaig al·lucinar: el primer cop que a NY he de fer cua al carrer per entrar a una botiga de roba!! A l'entrada ens rep un noi sense samarreta, moreno i musculós que et proposa fer-te una foto amb ell. Un cop a dins sembla que entris a una discoteca amb música a uns decíbels inhumans i això de "música" és un dir. Els dependents, que en realitat són models, ballen i remenen el cul mentre et donen la benvinguda. La botiga està pràcticament a les fosques i quan aconsegueixes arribar a algun taulell de les tres plantes i mirar alguna peça de roba et diuen que ja te l'ensenyen ells i llavors: taxán! No hi ha talles normals! Només per a gent "alta i prima", et confessen els mateixos treballadors. Aquesta és una de les botigues més concorregudes de NY i segurament comença a superar les tres que Apple té a Manhattan i la quarta de Brooklyn. I triomfa i no té talles L ni XL perquè volen gent alta i prima! Però què és això? La gent ve de tot el món per comprar texans a 100 dòlars i polos que amb lletres ben grans posen: ABERCROMBRIE! com el cambrer del Society que em serveix el latte cada matí i que també la duu. Hi ha modes que no entendré mai. Jo, en canvi, faria cua per una botiga del Soho que és una autèntica meravella: Antrophologie. I hi ha totes les talles, clar!

Long Island

En un lloc anomenat Long Island City al barri de Queens he pogut contemplar les millors vistes de l'skyline que he vist fins ara. És un petit racó de món per ara poc explorat, que no surt a les guies, i que segurament només un new yorker o un convertit que fa temps que hi visqui et podrà ensenyar. Tssss! "No ho diguis a ningú".

Chelsea Market

I en la meva obsessió per conèixer mercats ahir en vaig descobrir un altre en el cada dia més apreciat barri de Chelsea. I vaig pensar que aquí tenim la resposta del futur dels nostres mercats que cada dia pateixen com tanquen parades centenàries i que tenen poquíssima clientela. Aquí de mercats com els nostres n'he vist només a l'aire lliure a Union Square. Els altres que he vist no són mercats tal i com nosaltres entenem. Són perquè ens entenguem petits centres comercials fets amb gust i encant i amb botigues essencialment de comestibles. Hi ha un centre neuràlgic però als laterlas hi col·loquen botigues gourmet, o d'accessoris, coses de casa, espelmes i encens.. I el més important: els locals on localitzen els mercats semblen decorats de pel·lícula. El de Chelesa té parts amb les canonades grises i els motors de ventilació a la vista, talment com un loft, però també té parets d'obra vista. El presideix un enorme rellotge i als passadissos s'hi enregistren enquestes per televisió i s'hi fan exhibicions de salsa, per exemple. Per què no copiar el model i començar a ressucitar els nostres mercats?! Els edificis ja els tenim i ben rehabilitats no tenen res a envejar a cap altre mercat del món! Potser la idea de col·locar, senzillament, supermercats al mig de la plaça ha quedat ja una mica desfassada. No ho sé.

Top of the rock

Ahir finalment vaig aprofitar el bon temps per anar al Top of the rock, el mirador de l'edifici de Rockefeller Center que té 69 pisos. A l'ascensor se'm van tapar les orelles! Vaig preferir anar-hi de nit tot i que ha de ser bonic veure-ho també de dia. La gràcia del Top of the rock és que les vistes són espectaculars, t'estalvies les cues d'una hora per pujar a l'Empire State i el millor de tot: des del Top of the rock es veu l'Empire! Es clar que l'Empire té 102 plantes i, per tant, han de ser magnífiques les vistes. Per cert ara que ja fa dies que els meus recorreguts disten de la ruta turística habitual, ahir em va tornar a xocar trobar-me taaants catalans per metre quadrat. Crisi? Quina crisi?

Per cert parlant d'edificis famosos. Ahir vaig descobrir un mini Flatiron Building. Està a West Village en una illeta fabulosa on també hi ha el famosíssim Restaurant Pastís. Recomano molt passejar per aquell trosset de Nova York. El mini flatiron, sembla fet expressament, també té una illeta davant per fer-hi fotos. Mirant-lo des de Chelesa a la seva dreta hi ha una terrassa ben bonica. El carrer amb llambordes et condueix també a la dreta cap a les naus industrials on hi ha les botigues Scoop o Stella Mc Cartney ( quins vestits! ) i a l'esquerra hi ha la part més salvatge del West Village. Si aixeques la vista aquest cop en comptes de grans construccions trobaràs terrasses i àtics plens de gent amb camises i vestits blancs. És el West Village, off course!

Superman a Bryant Park

Bryant Park, com escrivia fa uns dies, ha estat un dels descobriments més agradables de NY. Hi passejo sovint. Està al costat de Times Square i de la NYPL i molt a prop de l'Acadèmia. Així que és cèntric i em ve de pas. Hi vaig sovint quan surto de classe. Cap a quarts de 7. Quan el sol ja cau, com diuen aquí sundown. Els dilluns com tot NY sap el Bryant Park programa pel·lícules a l'aire lliure i s'omple com si fós el Sónar. I la gent mira la pel·lícula! Pensava que se sentiria malament i que tothom petaria la xerrada mig estirats en pareos i tovalloles mentre mengen el que amorosament han preparat i han transportat amb un tàper. Però no. Ahir hi vam anar a veure Superman i quan van sortir els crèdits els centenars de presents van emmudir de cop i només aplaudien en moments concrets de la pel·lícula: quan apareix superman per primer cop, nadonet, per exemple. És curiós el sistema. A quarts de cinc els responsables de seguretat tanquen el parc durant uns minuts i fan fora a tothom i a les 5 en punt el tornen a obrir per deixar passar sovint els mateixos a qui han fet fora i tots els que surten corrents de l'oficina per anar al cinema a la fresca del Bryant. A les 5 la imatge, perquè us en feu una idea, és com l'entrada al Corte Inglés el primer dia de rebaixes. Tothom vol agafar un bon lloc i poder fer el picnic a primera fila mentre miren la pel·lícula ( programen Tiburón, Lifeboat, The Apartment, The Candidate... ). No ens vam quedar fins al final perquè vam començar a xerrar entre nosaltres mentre menjàvem sushi, patates xips, cervesa i macedònia ( uff! ) i clar! vam perdre el fil de la peli i ja no vam entendre l'argument ! ;-)

Diumenge en imatges

Esmorzar i brunch en companyia al Society, el bar de la cantonada de casa on hi vaig sovint

Joc de paraules a la portada del New York Post d'avui

Mural de Keith Haring a Spanish Harlem enmig d'un descampat i al costat d'unes cotxeres

Casa on va viure Andy Warhol els últims 13 anys de la seva vida. 57 E de 66th st.

Bridge Market al Queensboro Bridge. Mercat amb volta catalana. Supera a Balducci's

Vistes des del tram ( funicular) de Manhattan a l'esquerra i Roosevelt Island a la dreta

Cagum la.............! mar salada....

A la laundry m'han perdut la roba. Si si. El que sentiu. M'han perdut la meitat de la maleta! Això també fa riure i plorar alhora i es mereix ser un post del blog no? He de fer un inventari i demà negociar amb el tio quina indemnització em paga. Espero que ens posem d'acord. Em sap greu perquè me la deu robat un llestet i el pobre employment m'ho haurà de pagar de la seva butxaca i segur que cobra quatre duros i treballa mil hores. En fi....

New York New York!

P.D. Almenys he vist una meravellosa posta de sol davant del Hudson River al West Village....i això no es pot dir cada dia i qui no es conforma és perquè no vol, oi?

Marteta! Cesc! Quina alegria compartir un dia a NY amb vosaltres!!

Ahir amb la Marta i el Cesc vam fer la ruta de Sex and the city. No la recomenem! La Marta que fa menys que va veure la sèrie recordava totes les localitzacions i té raó quan diu que s'hauria pogut fer un recorregut més atractiu i no pas que et passegin només pels restaurants on van les guys! Vam estar més de 3hores passejant amb autocar per la ciutat. La bona notícia és que almenys vam poder veure el Soho, Greenwich Village i l'East Side! Què diferent, quina sensació tan estranya i bonica trobar els meus amics a Nova York!!! Uff !

Disfrutar de l'art a NY

Si heu d’anar a algun museu d’art contemporani….aneu el Whitney! No entrava dins els meus plan anar-hi i a última hora, passejant un matí per l’Upper East Side vaig decidir canviar la ruta i substituir la Frick Collection pel Whitney. I sort que ho vaig fer! Els amants de l’art i la modernitat no us el podeu deixar perdre. És molt més provocador que el MOMA o que la part contemporània del MET. Al Whitney veuràs una sala plena de fotos pollaroid de Robert Mapplethorpe meravelloses. He descobert que va ser un dels grans fotògrafs dels 80. Es fotografiava a ell mateix en posicions sexuals i amb alguns dels seus amants. Va morir de SIDA el 89. Però per controvertit Paul McCarthy. Tres dies més tard encara ara no l’he entès. Hi ha art que no entens i rebutges perquè entreveus que és només pretensiós. Però quan no entens l’art però entreveus que es pot argumentar, és fabulós. Ara porto dies pensant què coi volia dir l’exposició dels “cops de porta” i “els miralls” de McCarthy però quan ho vaig veure em va fascinar.

Sabeu? Me n’estic adonant que cada dia quan em llevo tinc ganes de descobrir una nova galeria o exposició. Això a Barcelona no em passa de la mateixa manera per tots els motius obvis ( treballo, vaig cansada, tinc obligacions com tothom) però també perquè a NY l’oferta és tan àmplia i de tanta qualitat que és com un peix que es mossega la cua. Si vas un dia a un museu i t’agrada el què hi veus, l’endemà et vindrà de gust descobrir-ne un altre. Arribaràs a casa i llegiràs la crítica d’una nova sala d’exposicions i llegint la crítica a la pàgina del costat et recomenaran un concert. Buscaràs al google qui és l’intèrpret del concert i després al youtube buscaràs algun vídeo. Al flaix.fm trobaràs intèrprets semblants a aquells que tant t’han agradat i així….fins que de cop et despertis un matí i tinguis per primera vegada la sensació que estàs disfrutant de la cultura i que això t'està alimentant mooolt l'esperit. Em costa d'explicar.... La veritat és que la ciutat hi fa molt i els novaiorquins poden veure REM tocant improvisadament i de gratis a l'aiure lliure, a Vampire Weekend, una pintada de Haring al mig del carrer, David Byrne al teu costat mirant un concert o veure Hair a Central Park una calorosa nit d'agost! Hi vaig aquesta nit! Uaaa!

Vicky Cristina Barcelona a NY !!!!!!

Ahir vaig fer una de les activitats més emocionants des que sóc a NY. És agosarat dir això però n’estic convençuda. Després de tot el que els barcelonins vam viure amb el rodatge de Woody Allen, després de l’expectació que es va generar per veure “com ens hauria deixat”, després d’esperar amb delit –com sempre- una nova estrena d'Allen i de parlar-ne mesos i mesos ( que si hi ha cameos de famosos, que si el grup que sona l’hem entrevistat i reentrevistat, que si els quadres són també d’un pintor fins ara desconegut a casa nostra meravellós per cert, etc… ) ahir es va estrenar a 4 cinemes de Nova York Vicky Cristina Barcelona!
A mitja tarda ja vaig comprar les entrades i vam fer bé perquè tot i que aquí WA no agrada, genera rebuig i la crítica se’l carrega, no hi cabia ni una formiga. I potser la crítica hi ha ajudat. A diferència de Cannes, aquí ha estat mooolt ben rebuda.
El primer que he de dir és que vaig entendre un 70-80% de la pel·lícula i això és el que em va posar més contenta. La resta ho vaig entendre gràcies a un traductor particular ( això no té preu ) que amb paciència m’explicava algunes de les bromes i brometes que hi ha a la peli, una pila, sí. Per què? Doncs perquè crec que la pel·lícula és una broma, un burla de Woody Allen a tot i a tothom. Crec que se’n riu fins i tot d’ell mateix, de la trascendència, de les històries histriòniques i excèntriques, les seves! No explicaré massa més perquè el mes vinent s’estrena a Catalunya però no us espereu ni un gran guió, ni unes grans interpretacions, ni us prengueu seriosament la pel·lícula. Això sí. Espereu-vos trobar una pel·lícula que ara mateix, 12 hores més tard d’haver-la vist, encara no sé massa per què, però passa com passen els cosmopolitans! I no té preu veure un cameo del Bassas en una peli del Woody Allen en un cine del SOHO i amb americana blanca!! I sobretot la peli val la pena pel component eròtic entre tots plegats: Bardem, Penélope, Scarllett, junts, enrotllats..... És gairebé un vodevil, la típica comèdia "de portes".
Fans d’Scarlett Johansson prepareu-vos, això sí, per entreveure només! I pel que fa a Barcelona. S’ensenya tooooooooot el Gaudí que tenim! Els americans deuen pensar que les cases estan fetes amb rajoletes i dragonets. S’ensenya el Tibidabo!!!! El Tibidabooo! Què és el Tibidabo? Quanta anys fa que no anem al Tibidabo? I després una rambla de les floristes artificials i això sí algun detallet bonic com la terrassa ( Bar Orginial ) de davant del MACBA. Una Barcelona molt turística i retallada però Barcelona al cap i a la fi! I veure Scarlett Johanssson sortint de la Terminal B del Prat i veure-ho des del SOHO de Nova York té mooolta gràcia. La veritat.

Per cert abans d'ahir em vaig acostar fins al Cafè Carlyle on Woody Allen actua amb la seva banda cada dilluns a la nit. Me'n volia assegurar que era veritat que estava de vacances no fós cas que les informacions i els rumors no siguin cert ( per una vegada a la vida! jeje ) i el pugui veure...Però no. Torna la primera setmana de setembre i he de dir que pel dineral que et fan pagar el restaurant és fred. Ara el bar del mateix Restaurant és una delícia. Em van deixar fer fotos i tot!

Central Park (4)