dissabte, 26 de juliol de 2008

El gran MOMA!


Per fi ahir vaig anar al MOMA. Quan s'aconsegueix entrar en un gran museu com aquest el visitant sovint arriba a la primera sala d'exposició ja cansat. Ha fet 2 o 3 cues diferents i ha matinat molt per ser dels primers i malgrat tot quan ha arribat hi havia desenes de persones davant seu. El MOMA, a més, no obre portes fins a dos quarts d'11 del matí i aquests dies hi vagis a l'hora que hi vagis hi ha força cua. Però per un cop a la vida vaig tenir morro i vaig entrar amb el carnet de periodista i em vaig estalviar la cua. Vaig ser la primera visitant del museu i la primera que va sol·licitar una àudio-guia que sort que són gratis perquè serveixen de ben poc. Però bé, més enllà d'aquests ordres i desordres logístics ahir vaig viure un dels matins més emocionants dels darrers temps i sé que en Ramon Pujolà estaria orgullós de sentir-me dir això perquè és gràcies a ell que ahir el cor se'm va accelerar en diverses ocasions. He de dir també que els quadres de Mondrian em van semblar menys espectaculars del que m'esperava. Segurament me n'he fet un fart de mirar-me'ls, imitar-los i observar-los i un cop allà vaig tenir una sensació més familiar que una altra cosa. En canvi J. Pollock, els quadres del qual van de punta a punta de la paret, em van fascinar, atraure, enfadar. Em van provocar el que, imagino, el pintor americà volia. I no li va sortir malament! S'ha convertit en un dels artistes més cars de la història. I per tots els escèptics a l'art contemporani de Malevich, Newman, etc. he de dir que un cop ets al MOMA entens allò que tant se'ns ha explicat!... que els artistes feien un art contestatari, en aquest cas, un cop va acabar la Primera Guerra Mundial. Un cop allà ja no penses amb guixarots i ets capaç d'obrir més la ment! També he de dir que com que el MOMA té una mica de tot et deixa un bon regust de boca però que la Tate Modern no li ha d'envejar res pel meu gust. El detall que no vull passar per alt és l'exposició temporal de Dalí a la sisena planta que aixeca passions entre els americans i els turistes d'arreu del món. Tot i que Dalí simpatitzava amb Hitler i Franco i la seva obra mai m'ha entusiasmat, ahir, em va fer sentir orgullosa de país.

Cap comentari: