dilluns, 6 d’octubre de 2008

Kleenex a domicili

Treballar des de casa té moltes coses bones i algunes de dolentes. Els teleoperadors descobreixen que hi ets i,per tant, et truquen dia sí dia també. Els dilluns, ONO. Els dimarts, JAZZTEL, etc. Tots des de números desconeguts. Començo a ser experta del tipus de trucada, l'hora en què truca cada companyia, la promoció que em voldran vendre i sempre sempre els demano o bé "que vull ser atesa en català" ( tipus deixar sense paraules) o bé que m'apuntin a la llista de les "persones a qui no trucar mai més" (tipus amenaça) i ells se'n foten de mi i el més amable que em diuen és que "todos dicen lo mismo. Mañana chata te volveré a llamar" i la trucada acaba amb un riure maquiavèlic. Però avui m'ha passat una altra cosa que no sabria si no treballés des de casa. 3 individus ( 1 home i dues dones ) com diria la iaia "amb pinta sospitosa" han trucat a la porta de casa. El primer que ha dit el noi, d'uns trenta llargs, ha estat: No se asuste i a la mà duia uns 5 paquets de mocadors de papers per vendre. Li he dit que no i he tancat. Mentre em parlava feia el gest de voler traspassar la porta. M'he espantat per un moment i no em considero una poruga. Però òstia! quin ensurt! i en aquell moment, a més, portava l'abric posat i la bossa a l'ombro perquè sortia de casa i m'he esperat uns minuts al darrere la porta. Així de cagadeta. Després he anat al despatx i des d'allà amb els porticons mig tancats he observat què els deien els veïns de les cases del costat. Dues veïnes han comprat sense pensar-s'ho ni un moment i una tercera ha cridat des del balcó dient: Ya le he comprado antes a tu amiga. Quan he sortit al cap de pocs minuts eren al cap del carrer i dos noiets d'uns 15 anys que caminaven en paral·lel a mi remugaven: són ocupes que miren si aquella casa està ocupada. Però la meva àvia diria que "no tenien pinta d'ocupes". O potser la desconfiada sóc jo. Tan és. No m'ha agradat que em truquessin a la porta de casa per vendre kleenex. Potser és falta de costum però des d'avui he decidit tancar millor la casa de com ho feia fins ara. I la pinta, iaia, era ben bé per sospitar. Potser és que a paradisos com Tiana no estem acostumats a aquests "costums" i potser ja estan més que extesos i vosaltres farts de patir-los. No ho sé. Ja m'ho direu.

2 comentaris:

miq ha dit...

A Nova York (i per extensió suposo que a altres indrets dels US), els mocadors de paper són un rave: aquí no els voldria ni a domicili!

0 ha dit...

mira que t'ho he dit vegades: no obris a desconeguts!! em fas patir tant!!
A veure, qui coi et pensaves que podia trucar-te el timbre a les dotze del migdia...la verge de fàtima portant-he la inspiració???