Refugi 307

Des del mes d'abril de l'any passat al Refugi 307 de Nou de la Rambla s'hi programen visites guiades durant els caps de setmana. Avui hi he anat i he vist per primera vegada un refugi de la guerra civil espanyola. Dels 1.400 que hi va haver a Barcelona aquest és l'únic que es pot visitar. I no diré que "val la pena" com si fós un museu. La qüestió és que no entenc per què l'Ajuntament no en fa més promoció i així tots els que afortunadament no vam viure ni tan sols la postguerra veiem -amb els ulls i no les orelles- com els nostres avis i besavis es van protegir dels bombardejos l'any 37 i 38. Passejo per un túnel subterrani fet amb volta catalana i miro a cada racó i m'imagino els rostres dels homes, dones i nens -2.000- que esperen que torni a sonar aquell xiulet que els diu que el perill se n'ha tornat a anar. I així durant dos anys. Avui he notat a la pell la humitat d'un espai que no era de pel·lícula. Durant la visita m'ha sorprès que la guia anomenés tantíssimes vegades que el refugi està encara mig tapiat i ensorrat perquè no hi ha pressupost per continuar excavant cada racó amb l'ajuda dels arqueòlegs. Em sembla una vergonya que es destinin tantíssims diners per alguns museus que ja tenen la publicitat feta, que, fins i tot, n'estiguin projectant i aprovant d'altres d'innecessaris i que, en canvi, posin traves a projectes com el Centre Cultural de Santa Mònica i que, sobretot, l'únic refugi antiaeri obert de Barcelona només es pugui visitar parcialment per falta de pressupost i per tant d'interès. La Guerra Civil està de moda per depèn de què.

El Refugi antiaeri 307 és un testimoni excepcional. Aneu-hi!

El millor dels blogs

El millor blog de NY escrit per un català és a la vegada el blog d'un bon amic que, a la vegada, és el culpable del meu enamorament per NY i potser també de les ànsies amb què una servidora escrivia al blog quan hi era. Aquest culpable, doncs, ha estat guardonat amb els Premis Blocs Catalunya i que divendres es van lliurar a Girona. Quan el visiteu ja no us en desenganxareu mai més! Felicitats Miquel!

http://www.llumenera.com/

http://www.premisbloc.cat/

Kleenex a domicili

Treballar des de casa té moltes coses bones i algunes de dolentes. Els teleoperadors descobreixen que hi ets i,per tant, et truquen dia sí dia també. Els dilluns, ONO. Els dimarts, JAZZTEL, etc. Tots des de números desconeguts. Començo a ser experta del tipus de trucada, l'hora en què truca cada companyia, la promoció que em voldran vendre i sempre sempre els demano o bé "que vull ser atesa en català" ( tipus deixar sense paraules) o bé que m'apuntin a la llista de les "persones a qui no trucar mai més" (tipus amenaça) i ells se'n foten de mi i el més amable que em diuen és que "todos dicen lo mismo. Mañana chata te volveré a llamar" i la trucada acaba amb un riure maquiavèlic. Però avui m'ha passat una altra cosa que no sabria si no treballés des de casa. 3 individus ( 1 home i dues dones ) com diria la iaia "amb pinta sospitosa" han trucat a la porta de casa. El primer que ha dit el noi, d'uns trenta llargs, ha estat: No se asuste i a la mà duia uns 5 paquets de mocadors de papers per vendre. Li he dit que no i he tancat. Mentre em parlava feia el gest de voler traspassar la porta. M'he espantat per un moment i no em considero una poruga. Però òstia! quin ensurt! i en aquell moment, a més, portava l'abric posat i la bossa a l'ombro perquè sortia de casa i m'he esperat uns minuts al darrere la porta. Així de cagadeta. Després he anat al despatx i des d'allà amb els porticons mig tancats he observat què els deien els veïns de les cases del costat. Dues veïnes han comprat sense pensar-s'ho ni un moment i una tercera ha cridat des del balcó dient: Ya le he comprado antes a tu amiga. Quan he sortit al cap de pocs minuts eren al cap del carrer i dos noiets d'uns 15 anys que caminaven en paral·lel a mi remugaven: són ocupes que miren si aquella casa està ocupada. Però la meva àvia diria que "no tenien pinta d'ocupes". O potser la desconfiada sóc jo. Tan és. No m'ha agradat que em truquessin a la porta de casa per vendre kleenex. Potser és falta de costum però des d'avui he decidit tancar millor la casa de com ho feia fins ara. I la pinta, iaia, era ben bé per sospitar. Potser és que a paradisos com Tiana no estem acostumats a aquests "costums" i potser ja estan més que extesos i vosaltres farts de patir-los. No ho sé. Ja m'ho direu.

Oriol Oriol Oriol !

A cada espectacle et superes. Cada vegada que et veig n'aprenc més de tu. Et segueixo d'aprop. Et ressegueixo de fet i, de mica en mica, em faig experta dels teus gestos, les teves virtuts, el teu ventall inacabable de rostres, expressions, personetes i personatges. De les teves cordes vocals. A cada obra reso perquè vibrin i cantis i t'acompanyi el piano d'en Xavier i et senti cantar en francès i no entengui un borrall però em posis la pell de gallina sigui la vie en rose o qualsevol gargots estrafolari improvisat. Tan és. Et menges l'escenari i aquest cop amb l'Isaac Alcayde desbordeu! en el bon sentit. Quantes vegades es deuen haver representat Les criades de Jean Genet al món? I en quantes de les representacions les criades eren de pèl al pit? Doncs diu Genet: `Si debiera hacer representar una pieza teatral en la que actuaran mujeres, exigiría que estos papeles fueran interpretados por chicos adolescentes y se advirtiera al público por medio de un cartel colgado a la izquierda o a la derecha del escenario durante toda la representación. No hi ha hagut, doncs, millor criada que tu home! Bravo!

P.D. L'Oriol Genís actua aquests dies a la seva sala, la Muntaner amb Genet-Les criades. No us la podeu perdre!